Dijous 5 de març Preocupació i impotència

 

En algunes cases d’infants i joves d’altes capacitats es repeteix la mateixa situació: el fill o la filla torna cada dia de l’escola enfadat perquè sent no el tenen en compte. Repeteixen el que ja sap, s’ha d’esperar eternament, van moooolt lents explicant les coses, i quan hi ha alguna cosa interessant hi passen com de puntetes sense aprofundir. Ell o ella està tot el dia més o menys contingut, és més o menys políticament correcte... però es va carregant. Arriba a casa i explota, o es tanca i implosiona.

Els pares que veuen aquesta situació cada dia es preocupen i pensen: “no ho veu ningú? No se’n adonen? Per què no van més enllà de la façana de bon nen, bona nena que ho aguanta tot?” I veuen que el seu fill / la seva filla es va apagant... no te ganes d’anar a l’escola, a casa plora i es queixa; o està ensopit... i arriba la preocupació i impotència.

En el millor dels casos una visita amb el tutor o la tutora confirma el que ja sabien. “Per què vol una entrevista de tutoria si tot funciona? Ja m’agradaria més alumnes com ell o ella que escolten, aprenen, fan la feina, no es queixen, fins i tot ajuden als companys, i tenen bons resultats acadèmics... on és el problema?” Pel docent que té al davant un circ de vint-i-cinc pistes, en el millor dels casos, el seu fill o filla no és viscut com un problema sinó com un oasi al mig d’un desert ple de contrarietats. És un moment de pau, i veient la seva situació quasi no li puc retreure però els pares veuen que el seu oasi no és un lloc on seguir treballant i treure’n les màximes possibilitats.

I d’aquí ve la situació d’impotència, incomprensió i soledat. Només voldríem que fos visible, que l’escoltessin, que fossin identificades i ateses les seves necessitats, que anés a l’escola content/a pel què hi aprèn, per les relacions que hi fa, i pel que se li proposa fer.  

El temps d’escola és un temps essencial a la vida, ens dona base i eines que farem servir al llarg de tota la vida. Ens construeix però... què passa quan no ens deixa construir-nos?

Alguns intentaran un canvi d’escola, per altres les circumstàncies de proximitat, germans, o amics forçaran el fet de quedar-se a l’escola. Però marxar o quedar-se no és la solució perquè segurament tornarem al mateix punt.

És imprescindible que als docents els caigui la vena dels ulls, i que juntament amb recursos que ja existeixen, com l’EAP o la Comissió de Diversitat de l’escola, vegin realment a l’infant o jove  i li donin primer un temps i un espai de confiança perquè es mostri com és, i després defineixin les necessitats que es poden anar cobrint des de l’escola amb els mitjans que tenen. Sí, no és una cursa de velocitat, és una cursa de fons. No ho acabarem amb un curs o dos, ni ho solucionarem amb una estratègia màgica. El dia a dia ha de fer que l’escola s’adapti a ell o ella; i l’alumne s’adapti, també, a l’escola sense perdre la seva essència.

No és un procés difícil. És molt més senzill de viure que d’explicar. He fet molts acompanyaments que han suposat posar llum a la foscor. Aconseguir que els docents es deixin guiar, apliquin recursos i, mica en mica, aprenguin a volar. Les tècniques que fem servir per a ells sovint serveixen per a tots els alumnes, però per a ells i elles són imprescindibles.

Sempre baixa la tensió quan són escoltats i atesos. Això no suposa una gran despesa de temps sinó una inversió que millora la classe i la feina del docent. És un repte que hem d’abordar... ara és el moment.

Si en voleu saber més, i sou pares o docents podeu contactar amb nosaltres al 646 48 61 59 o a atencioltescapacitats@gmail.com. Us escoltarem i us donarem una resposta personalitzada.