Dilluns 16 de març Que cedeixin ells!

Hi ha alumnes d’altes capacitats que tenen una esquena tan ampla com els campions olímpics de natació. Sempre se’ls demana que siguin ells els que esperin, els que expliquin, els que tinguin paciència... però arriba un moment que en tenen el pap ple i sentim l’expressió: “Que cedeixin ells! Sempre he de ser jo?”.

I és ben cert: aquests alumnes políticament correctes són els que porten anys i panys somrient. Porten des de petits esperant, preguntant-se perquè han d’esperar i no contestar de seguida perquè els seus companys tinguin temps de pensar les respostes (perquè no pensen més de pressa?), per què sovint no els pregunten a ells encara que sàpiguen la resposta, per què de vegades no poden fer les preguntes que voldrien, perquè fan algunes coses diferents dels altres... tot són preguntes sovint sense interlocutor i sense resposta que els satisfagui.

Un dia del mes de juny, un alumne de Quart de Primària va donar un cop de puny sobre la taula i va cridar “Prou! No puc més! Per què no escolteu? La senyu fa setmanes que explica el mateix i no és tan difícil d’entendre, només heu de posar una mica d’atenció i escoltar-la!” Es va fer el silenci a la classe. La mestra no sabia on mirar. Aquell alumne tenia tota la raó i coincidia amb el que ella pensava, però no esperava aquella sortida tan abrupta d’un alumne que passava generalment desapercebut, mimetitzant amb la paret. El va convidar a sortir de classe amb ella perquè estava ben alterat, necessitava tranquil·litzar-se i rentar-se la cara, mentre els companys continuaven sorpresos dels crits.

Tenen la sensació de que sempre són ells els que han d’aguantar, i ja en tenen prou. I es que ja arriben a l’escola esperant aviam amb quina bestiesa ens sorprendran avui.

Hi ha gent que difon a les xarxes continguts sobre altes capacitats però n’hi ha pocs que siguin certament interesants. Us convido a seguir a Instagram a @diario de una cebra o a la web diariodeunacebra.com . La realitat pura i dura, sense pal·liatius. No té desperdici.

I la pregunta està allà: “Per què fem això si és ineficient?” No pot suportar veure com es perden recursos. Cada segon que passa seguint una norma irracional el crema. I els altres segueixen endavant sense preguntar-se res, i a ell/ella els bull la sang i acaben explotant a casa, a l’escola o implosionant si no es permeten fer-ho cap a l’exterior... Hi ha molta feina per aconseguir que puguin gestionar la seva intensitat, velocitat i força però fins i tot els avions paren per repostar, netejar-los i tornar a volar. 

Aprendre a aprendre... ( Primera part )

Aprendre a aprendre... És un dels objectius bàsics de l’educació. No es tracta tant d’ensenyar conceptes, procediments... sinó de que l’infant o el joves estigui en condicions d’aprendre per ell mateix, de cercar els recursos que l’ajudin a continuar avançant, que no depengui sempre de nosaltres per créixer.

Avui us presentem algunes reflexions que, com sempre serveixen per a tots els infants i joves però que amb les persones que tenen altes capacitats adquireixen un ressò especial.

• Fomenteu la reflexió sobre el propi aprenentatge. Feu que es preguntin què volen aprendre, perquè ho volen aprendre i com ho faran. És curiós com el prendre consciència de les coses fa que posem les nostres possibilitats en marxa. Despertar el seu interès i la seva motivació, fer-los veure la utilitat del que aprenen i tractar d'aportar mitjans i materials perquè es produeixin situacions de creació d'aprenentatges no sol ser un camí fàcil però un cop encetat és apassionant.

• Treballeu per reptes. Si és molt fàcil s’avorreixen i si és massa difícil ho abandonen... Treballar l'autoeficàcia i l'autoestima oferint tasques que suposen un repte, però que siguin assolibles, aquest és el secret. Han de tenir alguna dificultat però al mateix temps ho han de poder solucionar. Amb els infants d’altes capacitats és difícil trobar el punt, perquè no acabem de saber mai què saben realment. Per això, els hem de passar la pilota a la seva teulada i treballar l’aprenentatge autoregulat. Amb una bona autonomia de feina ells mateixos autoregularan els reptes i faran camí.

• Davant nous aprenentatges, proposeu que comencin analitzant els coneixements previs que tenen sobre el tema. Aprendre a aprendre significa poder establir relacions amb altres continguts i basar-se en ells, d'aquesta manera es produeix un veritable i significatiu aprenentatge, diferent a la memorització o còpia. Aquest procés és molt fàcil per unes persones que viuen de les seves relacions mentals i del seu pensament arborescent... tot està relacionat... però de vegades el que és més evident i fàcil per a ells és el més difícil. 

• Deixeu que segueixi el seu propi ritme, que trobin el seu propi ritme. Cada persona és diferent i l'aprenentatge es construeix, això implica un procés que cadascú ha de seguir amb el seu ritme personal. Per això de vegades a l’escola tindrà serioses dificultats per seguir un ritme més lent o per portar “correctament” les constants aturades i arrencades...

I tot això combinat amb una escola sovint massa rígida per a ells...s'ens ha girat feina. Ja ha arribat setembre, un temps apassionant on es barreja, com a la vida, el “toca” i el “m’agrada”... aquest potser serà el primer gran aprenentatge al qual s’afrontaran els nostres infants i joves d’altes capacitats. Però no estan sols, estem aquí per acompanyar-los.