Dimarts 26 d’agost Preparem la tornada a l’escola (Pares)

Tots els infants i joves són diferents, i entre els que presenten altes capacitats també trobem moltes diferències. No només per la part de la intel·ligència que ens pot portar a talents simples, compostos o superdotació sinó que aquesta part cognitiva es barreja amb: com és cadascú, el que ha viscut, i sobretot, com ho ha viscut. La diversitat està assegurada. Per això, molt sovint, parlarem d’una manera de viure i de la seva contrària; perquè tot pot ser cert dins del món de les persones amb altes capacitats.

Podem tenir infants o joves que ja fa dies que compten els dies que falten per començar l’escola. Ho fan amb aquella il·lusió de qui vol tornar a veure el mestre, els companys, de qui necessita una rutina que viu amb passió. Potser són aquells que comencen escola nova o que tenen un canvi important, passen a ser els grans de l’escola, canvien de pati o d’activitats. El primer grup diríem que estan en un compte enrere il·lusionat, i a mida que s’acosti “el gran dia” poden fer fins i tot un pic d’ansietat per aproximació. Tenen grans expectatives i potser els primers dies de curs, quan algunes d’elles no es compleixin, els haurem de recollir amb una pala... Recordo una nena de I3 que em va trucar el tercer dia de classe i em va dir: “L’escola dels grans no és el que jo esperava! Les mestres canten, els nens ploren, no han explicat res interessant, no ens han posat deures... i encara ningú m’ha parlat dels números majúsculs!”. Pobreta, en el pitjor dels casos li quedaven tretze anys d’escola i ja estava desencantada el tercer dia....

Un segon grup podrien ser els “políticament correctes”. No els apassiona l’escola però saben que els adults s’han posat d’acord amb que cal anar-hi. Potser preferirien quedar-se a casa però no faran un problema d’una lluita amb la que tenen totes les de perdre. Agradar als seus adults, mantenir les normes són la seva manera de viure. I com deia aquell president... “amb il·lusió” o no, però si és que no no ens ho mostraran. Participaran en les compres i preparacions prèvies a l’inici de curs. Amaguen els problemes sota la catifa i són perillosos perquè com a adults responsables necessitem que entenguin que la seves incomoditats no són errors seus ni dels altres, sovint són coses que es poden treballar però necessitem saber-les. La comunicació és essencial però els costa molt. Una nena de Primer de Primària deia “La senyoreta ha estudiat i m’estima, com li he de dir que hi ha coses que m’agradaria que fossin diferents? Ella ho fa especialment per mi, ella sap...” Ens va costar anys que veiés que no es tractava de dir el que la seva mestra feia malament sinó el que podia millorar... perquè no tenia tota la informació, no tenia el punt de vista de la nena, i no el tindria mai si ella no el donava.

Un tercer grup poden ser els que voldrien evitar la tornada a l’escola perquè hi ha tota una colla de coses que els fan mal. En l’àmbit cognitiu: la lentitud d’arribada dels coneixements, l’espera constant, la manca d’escalat en la dificultat de les propostes d’exercicis, la repetició d’exercicis molt semblants, la rigidesa les indicacions... Per altres, les dificultats no són tan cognitives (perquè s’hi han adaptat o no els donen tanta importància) sinó socials: la mirada dels altres, la pressió social, l’aïllament voluntari o no desitjat, la diferència d’interessos, la necessitat de contacte físic sovint mal llegida, la necessitat de comunicar que fa que es facin pesats amb les seves dèries... Alguns d’aquests infants o joves podrien evitar parlar de la tornada a l’escola fins que sigui imprescindible, poden preparar-ho tot però tenir-ho amagat o esperar a preparar a l’últim moment amb la tensió familiar que pot suposar.

Amb l’adolescència sabem lo important que és ser un mateix o formar part del grup. Ells solen començar la adolescència abans perquè el plantejament de la identitat en molts casos és precoç. Cadascú té les seves preferències però ser diferent ja saben que té conseqüències. Sempre cal estar al seu costat i aconseguir que ens expliqui què vol fer, com vol fer-ho... La resposta és la comunicació. Ja sabeu que el millor moment és aquell en el qual baixa la guàrdia: en un passeig l’un a costat de l’altre, al cotxe, assecant-se els cabells, a la cuina, fent bricolatge o activitats manuals, abans d’anar a dormir.... Hem de trobar el moment i cuidar aquest moment perquè es pugui repetir. La comunicació és essencial i només es donarà si es senten segurs, còmodes i no jutjats... Els pares hem de treballar perquè aquests moments siguin possibles, els hem de provocar... No és només pels adolescents, la comunicació és important per a tots i totes. En seguim parlant dijous.   

   

Una processó infinita de professionals (Pares i Docents)

Hi ha famílies que arriben a la identificació de les altes capacitats dels seus fills després d’un seguit de professionals que van intuir mil altres coses que sovint no van poder confirmar perquè hi havia característiques comunes però no concloents. Van fer un pelegrinatge infinit amb un desgast personal i econòmic més que considerable.

Molts comencen amb el moviment i la intuïció d’un TDA amb hiperactivitat que no acaba de consolidar. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per aquests la possibilitat és el trastorn d’aspectre autista, fins fa uns anys Asperger. 

Aquesta va ser la intuició d'una maestra de P1 amb una nena que pasejava entre els seus companys i no s'hi relacionava ni amb ells ni amb els materials que se li proposàven. Ningú li va preguntar res ni a ella ni a la família. Nomès es va fer una derivació per confirmar possible autisme. Però, res més lluny de la realitat i ho vam poder parar a temps- La nena preguntava a casa "per què he d'anar a una classe en la que ningú parla, juguen amb coses estranyes i no crec que saben con cosas extrañas y creo que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets perquè sempre estàn a terra". Acabava de fer dos anys, era el mes de febrer. Però aquesta nena parlava pels colzes a casa i a l'escola mai va dir una paraula fins aquests moment perquè entenia que a l'escola la comunicació no funcionava amb paraules.   

Per una família de Ripollet aquest episodi va durar set anys. Quan a la fi vam fer la identificació d’altes capacitats el mateix noi ja em va dir que “ja els deia que no era el que deien però ells insistien...” quina pena que molts professionals no contemplin la possibilitat de les altes capacitats.

Les altes capacitats són les grans oblidades perquè, fins i tot entre els professionals (psicòlegs, pediatres, psiquiatres...), hi ha molt desconeixement i prejudicis o mites que condicionen la visió. Si no hi ha alt rendiment, no ho és. Si no hi ha dificultats de relació, no ho és. Si no hi ha un nen lletraferit al darrera, no ho és. I és cert, no és moltes d’aquestes coses.

En aquests moment sabem que entre les característiques hi trobem un bon coeficient intel·lectual però i si el que tenim és una bona intel·ligència motriu, musical o espaial? Tenim també altres característiques que són molt freqüents i molt potents alhora de fer la identificació: la seva intensitat; la rigidesa; la hipersensibilitat sensorial, emocional, imaginativa, psicomotriu, cognitiva, que va definir Dabrovski; la necessitat de comprendre la realitat i les grans paraules com la justícia, la veritat o el sentit de la vida; el seu aprenentatge autodidacta, fent relacions o a salts. Solen gaudir amb l’aprenentatge, tenen gran curiositat (si no es hi hem apagat); volen anar sempre més enllà... però sovint tot això queda plegat perquè quan descobreixen que són diferents i que “molesten”, es senten diferents i vulnerables, i s’amaguen mimetitzant-se amb la paret. Sobretot les nenes, que posen per davant la vida social a la seva pròpia vida. Després d’amagar-se, es van apagant, i perden la seva essència, deixen de ser el que són per ser el que creuen que els altres esperen d’ells. De tant amagar-se perden la seva essència. Alguns només la recuperen quan identifiquen als seus fills i reconeixen en ells alguns dels seus traços d’infantesa. Alguns, en aquell moment es decideixen, per fi, a ser qui són realment. Mai és tard, però no podran recuperar el temps perdut i això no els hauria de passar als seus fills, oi?