Dimarts 26 d’agost Preparem la tornada a l’escola (Pares)

Tots els infants i joves són diferents, i entre els que presenten altes capacitats també trobem moltes diferències. No només per la part de la intel·ligència que ens pot portar a talents simples, compostos o superdotació sinó que aquesta part cognitiva es barreja amb: com és cadascú, el que ha viscut, i sobretot, com ho ha viscut. La diversitat està assegurada. Per això, molt sovint, parlarem d’una manera de viure i de la seva contrària; perquè tot pot ser cert dins del món de les persones amb altes capacitats.

Podem tenir infants o joves que ja fa dies que compten els dies que falten per començar l’escola. Ho fan amb aquella il·lusió de qui vol tornar a veure el mestre, els companys, de qui necessita una rutina que viu amb passió. Potser són aquells que comencen escola nova o que tenen un canvi important, passen a ser els grans de l’escola, canvien de pati o d’activitats. El primer grup diríem que estan en un compte enrere il·lusionat, i a mida que s’acosti “el gran dia” poden fer fins i tot un pic d’ansietat per aproximació. Tenen grans expectatives i potser els primers dies de curs, quan algunes d’elles no es compleixin, els haurem de recollir amb una pala... Recordo una nena de I3 que em va trucar el tercer dia de classe i em va dir: “L’escola dels grans no és el que jo esperava! Les mestres canten, els nens ploren, no han explicat res interessant, no ens han posat deures... i encara ningú m’ha parlat dels números majúsculs!”. Pobreta, en el pitjor dels casos li quedaven tretze anys d’escola i ja estava desencantada el tercer dia....

Un segon grup podrien ser els “políticament correctes”. No els apassiona l’escola però saben que els adults s’han posat d’acord amb que cal anar-hi. Potser preferirien quedar-se a casa però no faran un problema d’una lluita amb la que tenen totes les de perdre. Agradar als seus adults, mantenir les normes són la seva manera de viure. I com deia aquell president... “amb il·lusió” o no, però si és que no no ens ho mostraran. Participaran en les compres i preparacions prèvies a l’inici de curs. Amaguen els problemes sota la catifa i són perillosos perquè com a adults responsables necessitem que entenguin que la seves incomoditats no són errors seus ni dels altres, sovint són coses que es poden treballar però necessitem saber-les. La comunicació és essencial però els costa molt. Una nena de Primer de Primària deia “La senyoreta ha estudiat i m’estima, com li he de dir que hi ha coses que m’agradaria que fossin diferents? Ella ho fa especialment per mi, ella sap...” Ens va costar anys que veiés que no es tractava de dir el que la seva mestra feia malament sinó el que podia millorar... perquè no tenia tota la informació, no tenia el punt de vista de la nena, i no el tindria mai si ella no el donava.

Un tercer grup poden ser els que voldrien evitar la tornada a l’escola perquè hi ha tota una colla de coses que els fan mal. En l’àmbit cognitiu: la lentitud d’arribada dels coneixements, l’espera constant, la manca d’escalat en la dificultat de les propostes d’exercicis, la repetició d’exercicis molt semblants, la rigidesa les indicacions... Per altres, les dificultats no són tan cognitives (perquè s’hi han adaptat o no els donen tanta importància) sinó socials: la mirada dels altres, la pressió social, l’aïllament voluntari o no desitjat, la diferència d’interessos, la necessitat de contacte físic sovint mal llegida, la necessitat de comunicar que fa que es facin pesats amb les seves dèries... Alguns d’aquests infants o joves podrien evitar parlar de la tornada a l’escola fins que sigui imprescindible, poden preparar-ho tot però tenir-ho amagat o esperar a preparar a l’últim moment amb la tensió familiar que pot suposar.

Amb l’adolescència sabem lo important que és ser un mateix o formar part del grup. Ells solen començar la adolescència abans perquè el plantejament de la identitat en molts casos és precoç. Cadascú té les seves preferències però ser diferent ja saben que té conseqüències. Sempre cal estar al seu costat i aconseguir que ens expliqui què vol fer, com vol fer-ho... La resposta és la comunicació. Ja sabeu que el millor moment és aquell en el qual baixa la guàrdia: en un passeig l’un a costat de l’altre, al cotxe, assecant-se els cabells, a la cuina, fent bricolatge o activitats manuals, abans d’anar a dormir.... Hem de trobar el moment i cuidar aquest moment perquè es pugui repetir. La comunicació és essencial i només es donarà si es senten segurs, còmodes i no jutjats... Els pares hem de treballar perquè aquests moments siguin possibles, els hem de provocar... No és només pels adolescents, la comunicació és important per a tots i totes. En seguim parlant dijous.   

   

I quan no hem de dir que "NO"? (Pares)

Sabem que els infants i joves necessiten límits per créixer. Però, hi ha vegades que ens trobem amb infants als qui no hem de dir que no. Sovint són infants molt normatius que no només saben el què s’ha de fer en cada moment sinó que també intenten fer-ho, i generalment ho aconsegueixen.

Però els pares que saben que els infants necessiten la seva ració de “NOs” queden preocupats per la situació que els toca viure. El seu fill o la seva filla no rebrà la ració de “NOs” que necessita... com creixerà? Serà una persona capriciosa que només fa el que vol? Serà una persona tirana que exigeix dels altres el que ella creu que han de fer? Només rep elogis perquè la seva actitud sempre és correcte i de vegades més que correcte perquè és capaç de pensar amb els altres, amb els més necessitats o desvalguts. Li pujaran aquests elogis al cap? Però la majoria de gent que es troba en el seu camí: amics, mestres, amics dels pares elogien la seva responsabilitat i el seu encert en les decisions.

La majoria de les famílies que es troben en aquesta circumstància continuen amb la seva preocupació i sovint consulten què fer. És cert que no reben els “NOs” de l’exterior però moltes vegades ells fan el control que no arriben a fer els pares (no perquè no vulguin, sinó perquè no els dona l’oportunitat). Alguns són tan políticament correctes que fan ells mateixos la reflexió sobre la seva actuació, sobre si és correcte, si és el que s’espera d’ells. I desconeixem perquè però des de molt petits passen a l’acció, una acció sempre correcte i mesurada. Una acció que generalment recull elogis.

Com ho fem perquè tinguin la seva dosi de “NOs”, si realment no els necessiten. Potser valdrà la pena parlar amb ells per explicar-los que mentre hi ha altres nens i nenes que necessiten que els seues pares els diguin que no, vosaltres no ho heu de fer perquè ell o ella ja ho està fent. Podeu aprofitar per analitzar amb l’infant algunes ocasions on segur que ho ha pensat abans (de manera conscient o inconscient). Aquí estem confirmant que ja té la seva dosi encara que no vinguin dels pares o dels mestres, però els tenen i n’han de ser conscients perquè no facin la lectura de que sembla que els pares recolzen tot el que fa, sigui el que sigui... Recolzen el que fa bé, perquè ha pensat en les conseqüències o perquè ha estat prudent, o perquè ha estat empàtic/a, o perquè s’ha esforçat o ha mantingut l’esforç...

Generalment aquesta reflexió i fer-los conscients de quan fan bé les coses és perquè han evitat el camí més fàcil i fer-los conscients dels “NOs” que s’ha donat ells mateixos és una molt bona intervenció. En paral·lel hem d’estar molt atents de que no canviïn aquesta manera d’actuar i si la canvien ens tocarà ser la veu de la seva consciencia com amb molts dels infants i joves amb i sense altes capacitats.

El fet de que no els haguem donat la seva ració de “NOs” no els ha de fer prepotents, tirans ni capriciosos si són conscients que d’una altra manera ja han tingut la seva dosi (generalment des de la seva responsabilitat).  Han de saber que els estimarem sempre, també quan s’equivoquin perquè solen ser infants amb una alta exigència amb ells mateixos, però d’això en parlarem amb un altre post.