Una processó infinita de professionals (Pares i Docents)

Hi ha famílies que arriben a la identificació de les altes capacitats dels seus fills després d’un seguit de professionals que van intuir mil altres coses que sovint no van poder confirmar perquè hi havia característiques comunes però no concloents. Van fer un pelegrinatge infinit amb un desgast personal i econòmic més que considerable.

Molts comencen amb el moviment i la intuïció d’un TDA amb hiperactivitat que no acaba de consolidar. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per aquests la possibilitat és el trastorn d’aspectre autista, fins fa uns anys Asperger. 

Aquesta va ser la intuició d'una maestra de P1 amb una nena que pasejava entre els seus companys i no s'hi relacionava ni amb ells ni amb els materials que se li proposàven. Ningú li va preguntar res ni a ella ni a la família. Nomès es va fer una derivació per confirmar possible autisme. Però, res més lluny de la realitat i ho vam poder parar a temps- La nena preguntava a casa "per què he d'anar a una classe en la que ningú parla, juguen amb coses estranyes i no crec que saben con cosas extrañas y creo que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets perquè sempre estàn a terra". Acabava de fer dos anys, era el mes de febrer. Però aquesta nena parlava pels colzes a casa i a l'escola mai va dir una paraula fins aquests moment perquè entenia que a l'escola la comunicació no funcionava amb paraules.   

Per una família de Ripollet aquest episodi va durar set anys. Quan a la fi vam fer la identificació d’altes capacitats el mateix noi ja em va dir que “ja els deia que no era el que deien però ells insistien...” quina pena que molts professionals no contemplin la possibilitat de les altes capacitats.

Les altes capacitats són les grans oblidades perquè, fins i tot entre els professionals (psicòlegs, pediatres, psiquiatres...), hi ha molt desconeixement i prejudicis o mites que condicionen la visió. Si no hi ha alt rendiment, no ho és. Si no hi ha dificultats de relació, no ho és. Si no hi ha un nen lletraferit al darrera, no ho és. I és cert, no és moltes d’aquestes coses.

En aquests moment sabem que entre les característiques hi trobem un bon coeficient intel·lectual però i si el que tenim és una bona intel·ligència motriu, musical o espaial? Tenim també altres característiques que són molt freqüents i molt potents alhora de fer la identificació: la seva intensitat; la rigidesa; la hipersensibilitat sensorial, emocional, imaginativa, psicomotriu, cognitiva, que va definir Dabrovski; la necessitat de comprendre la realitat i les grans paraules com la justícia, la veritat o el sentit de la vida; el seu aprenentatge autodidacta, fent relacions o a salts. Solen gaudir amb l’aprenentatge, tenen gran curiositat (si no es hi hem apagat); volen anar sempre més enllà... però sovint tot això queda plegat perquè quan descobreixen que són diferents i que “molesten”, es senten diferents i vulnerables, i s’amaguen mimetitzant-se amb la paret. Sobretot les nenes, que posen per davant la vida social a la seva pròpia vida. Després d’amagar-se, es van apagant, i perden la seva essència, deixen de ser el que són per ser el que creuen que els altres esperen d’ells. De tant amagar-se perden la seva essència. Alguns només la recuperen quan identifiquen als seus fills i reconeixen en ells alguns dels seus traços d’infantesa. Alguns, en aquell moment es decideixen, per fi, a ser qui són realment. Mai és tard, però no podran recuperar el temps perdut i això no els hauria de passar als seus fills, oi?  

   

Persones que valen la pena (Pares, Docents i Professionals)

Hi ha persones que mereixen ser recordades perquè quan hi eren ja dèiem que valia la pena viure i treballar al seu costat. Aquest és el cas de l’Eli Yáñez, que va morir la setmana passada. 

Jo la vaig conèixer fa cinc anys quan vaig començar a acompanyar una nena de cinc anys que presentava característiques d’altes capacitats. Em va semblar una gran professional que sabia observar, i atendre, sense estridències, les necessitats de les nenes que tenia al seu càrrec de l’Escola Airina de Terrassa. Les coneixia bé, estava a primera línia de foc. L’apassionava la diversitat i la manera de funcionar de totes i cadascuna de les nenes. Et podia explicar mil detalls que donaven cos a les seves intuïcions. Sempre disposada a escoltar i aprendre. Sempre humil, sabia molt més del que deia. El seu objectiu era que les nenes, totes, es sentissin ateses, estimades, compreses, i arribessin a ser la millor versió d’elles mateixes. Sabia entendre les rigideses, la hipersensibilitat, la intensitat, la fragilitat, les dificultats socials tenyides de no passa res, la hiperrelació amb els adults, la seva literalitat... Era capaç de veure aquestes característiques i llegir-les en clau d’altes capacitats, quan molts altres professionals no fan aquest pas i només veuen les parts. Ella les veia formant part d’un tot, les altes capacitats.

Una greu malaltia la va allunyar de la seva feina. El cos és fràgil. I ens vam deixar de veure. Però la seva manera de treballar havia quedat en la feina diaria de les mestres de l’Airina. La passió per atendre la diversitat, les hores invertides en cada nena mai són en va, la mirada de acull i acompanya...    

Hi he vist el seu somriure, la seva dolçor, la seva professionalitat en aquest temps que no ha estat a l’escola cada vegada que em veia amb les mestres a les sales de tutoria de l’Airina per seguir el dia a dia de les meves nenes.  Sempre amb l’esperança que un dia pogués torna a la seva feina i ens tornéssim a trobar. Ara ja se que no. Però la seva persona quedarà per sempre en el meu record i en les persones que la vam conèixer. Una gran professional i una gran persona. Us he de confessar que l’Eli està en el meu Top 3 d’orientadores escolars, i així la recordaré. Les altes capacitats no sempre reben tanta comprensió real a les escoles.

Com a creient estic convençuda que s’ha avançat cap a la casa del Pare. Voldria que hagués continuat amb nosaltres més temps perquè se m’ha fet curt el camí recorregut amb ella. Però agraeixo haver-me-la trobat, amb tanta gent al món... ha estat un molt bon regal. Descansa en Pau, Eli.   

 

Faig tot el que puc però res és prou... (Pares i Docents)

La maternitat-paternitat no és fàcil. Deien que els infants venien amb un pa sota el braç, però mai ningú ha dit que vinguessin amb un manual d’instruccions.  Tots els pares i mares l’haguéssim agraït tant com un petit botó d’on-off per moments d’emergència. Però si tots els pares ho hauríem agraït, els pares dels infants i joves d’altes capacitats segur que serien capaços d’iniciar una recollida de signatures avui mateix per aconseguir-los, si fossin possibles.

Si només poguéssim fer servir un adjectiu per definir-los diríem que tots són intensos. La intensitat tenyeix la seva vida i els pot afectar de maneres molt diferents,  però sens dubte, la intensitat potser una de les característiques més freqüents. Però n’hi moltes altres: curiositat, rigidesa, hipersensibilitat, poc autocontrol, necessitat de novetat i moviment, fort sentit de la justícia, necessitat de la veritat, preocupació extrema per tot i tothom, observació escanejadora, incontinència verbal, memòria d’elefant, disincronia entre la part cognitiva i l’emocional... tot a l’extrem. I quan un vehicle va a tota velocitat es molt més difícil de conduir perquè en la conducció hi comencen a aparèixer altres elements diferents del cotxe, l’expertesa del conductor o la carretera. La pròpia velocitat juga un paper molt important que farà que el gaudi del paisatge i el temps de frenada siguin molt diferents d’altres vehicles que funcionen  a una velocitat més raonable.

Els infants d’altes capacitats ho són des de sempre. Venen així de sèrie encara que els identifiquem als tres, als sis, als deu, als quinze o als quaranta anys. Ja són. I els pares ho saben encara que d’inici no lliguin caps. I com que poden ser molt diferents és molt habitual que no sapiguem què passa. Haver-los de pujar sense saber per què són com són pot arribar a ser molt complex. Hi ha fills que sembla que ho posen fàcil però n’hi ha d’altres amb els que tot el que fas mai és prou.

Aquest era el comentari d’una mare. "No paro, em desvic per ells, sempre buscant coses que els vagin bé, activitats engrescadores, aliments saludables, companyies positives. I enlloc de gaudir-ne i ser agraïts encara exigeixen més. Res és suficient. Cada cinc minuts novetat. Sempre en volen una mica més". Evidentment no és el cas de tots però a qui li ha tocat no el consola gaire, per no dir gens, que hi hagi infants i joves que sembla que vagin sols.

Què podem fer amb aquell infant o jove que no s’apassiona per res. Tot el que li proposem li sembla un rollo, bufa, remuga... Sembla de sabó perquè quant més el vols agafar més se t'escapa de les mans.  

Què podem fer amb aquell que té arrencada de cavall i parada de burro... Sembla que s’apassiona però li dura dos dies, pot ser que tot li vagi bé però no el motiva prou...

Què podem fer amb aquell  infant que té un tema: dinosaures, l’espai, els animals extingits, els egipcis, els romans, els cavallers medievals, els nombres, el Titannic, els volcans... que l’interessa moltíssim mentre la resta del món sembla transparent i ni la veu?   

I amb aquella noia que necessita més vitamines cognitives però que vol passar desapercebuda perquè no vol que malparlin d'ella i les seves amigues la deixin de banda?

I amb aquell que vol fer només la seva i no en vol saber res de les coses que toquen i no són negociables? Vol que el món giri al seu voltant i ho aconsegueix quan la família cedeix amb tal de que el nen no s’enfadi i no faci rebequeries, perquè ja no és tan petit. 

I amb aquell que és capaç de llegir sobre l’espai i els forats negres però quan  hi ha un problema a classe i el professor li diu que li posarà set negatius no ho sap descodificar i s’ho pren al peu de la lletra i es trenca per dins perquè sent que ja té aquesta matèria suspesa per sempre i no li donaran el títol.

I aquell que no para de bellugar-se, que no para quiet a la cadira, que li cau tot, que necessita tenir les mans ocupades  i tothom pensa que és un TDA però el que necessita és que li donin una estona per bellugar-se i un motiu per estar quiet?

I aquell que després de 8 anys decideixen que ara ja no és Asperger i les seves dificultats de relació potser eren degudes a la timidesa, a la dificultat de gestionar la frustració, a la rigidesa del seu comportament, la intensitat de les altes capacitats i ara ha aconseguit una relació “normalitzada”, amb qui ell vol i sempre des de la discreció.

I aquell que respon de manera agressiva, prepotent o de manera sumisa i amb inferioritat; perquè està fart d’esperar i no entén per què sempre és l’estrany, el “raret” i per què els seus companys no l’accepten com és?. 

Podria proposar-vos mil casos reals de nois i noies, de pares desesperats perquè aquests nens i joves no responen a la imposició, responen únicament a la seducció, a la força de la raó, de la justificació de la paraula que han d’entendre i veure com a positiva per a ells per començar un canvi de comportament. Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic.

A la pregunta què podem fer la meva resposta és ser-hi. Estimar-los sempre. Escoltar-los sempre. Intentar, partint de validar els seus sentiments i emocions, que puguin posar paraules a les seves dificultats, al que els angoixa present o futur. Un cop tenim definit el problema podem pensar mil solucions. Ells només han de fer servir la seva, la que els encaixi, encara que per trobar-la necessitin diferents intents. Com a pares, de vegades ens sentim sols, se’ns acaben les idees... en aquests moments és important contar amb un interlocutor vàlid, o amb una xarxa de persones que saben de què parlem i què estem vivint.

Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic. No hi ha receptes, ni varetes màgiques però quan connectem amb ells i es posen en marxa... és fantàstic!