Dilluns 16 de febrer "L’estimuleu massa"

 

Hi ha expressions que tot i no tenir fonament, de vegades fan mal. Les persones que fan servir l’expressió: “es que l’estimuleu massa” referint-se a aquell infant ple de curiositat que xucla informació de tot arreu, que relaciona tot el que li cau a les mans, que recorda i aplica correctament expressions poc habituals... són aquelles que no coneixen les altes capacitats i no saben del que parlen. Tenen en ment el prototip d’infant mig (el que de fet no existeix) barrejat amb el prototip de l’infant d’una edat determinada i es troben davant d’un infant que no encaixa en aquest marc i tot el que se’ls acut és que la diferència ve donada perquè la família està hiperestimulant l’infant.

Res més lluny de la realitat. Tenim un infant que és molt curiós, pregunta i escolta la resposta, no li serveix qualsevol resposta ( ni un “perquè sí”, ni un “sempre s’ha fet així”) perquè és molt possible que a partir d’aquesta resposta aparegui una altra pregunta o un munt de preguntes. Mai pregunta per preguntar, ni per perdre el temps, pregunta per saber, per aprendre, perquè li interessa, perquè no ho veu clar, perquè li queden coses que no li encaixen... El motor no són els pares, els pares corren apagant focs i tenen un fill que els encén amb molta facilitat. Curiositat; passió; intensitat; necessitat de conèixer a fons, no de manera superficial... i tot en Majúscules perquè ells i elles no tenen minúscules, són XXL encara que siguin encara molt menuts.

Quan un infant de menys de quatre anys vol saber quin nombre és infinit (sense pares matemàtics), per què hi ha gent que diu que la terra és plana, on anem quan ens morim, o diu que vol ser vulcanòleg no és per estimulació externa. Té una manera de mirar el món peculiar i de relacionar-se amb ell i amb els que l’envolten. Són diferents dels que han nascut el seu mateix any. Tenen interessos diferents, es fan preguntes sense antecedents que altres es faran anys després i sempre amb antecedents (una explicació, la mort d’una mascota...).

Si estimulant-los aconseguíssim altes capacitats hi hauria famílies que no tenen fills d’altes capacitats però voldrien tenir-los que estarien molt contentes. Però no es pot. Podem donar coneixements però no podem fer que relacionin, apliquin, connectin a la velocitat i profunditat que ho fan els infants d’altes capacitats. No podem aconseguir la seva memòria d’elefant però podem millorar molt la nostra.  Podem millorar la seva memòria de treball però no aconseguir que l’apliquin perquè davant d’una pregunta se’ls obren milers de possibilitats i hauran d’entrenar molt el focus i treballar-lo per aconseguir un ordre i preparar una llista de prioritats i d’espera per després o per demà. Les altes capacitats no es poden entrenar però sí que tenim l’obligació d’acompanyar-los perquè siguin una situació i no un problema irresoluble que els allunya irremeiable del món i dels altres.

Si algú (docent, família, amic o conegut) fa servir aquesta expressió us recomano que feu un somriure discret i us retireu. Si no ho podeu fer, caldrà que us ompliu de paciència perquè aquesta bestiesa en sol precedir d’altres més grosses que ens indicaran que aquesta persona viu entre mites creguts com veritats absolutes sense contrastar i tindreu molta feina per explicar-li el que tenen al davant.

Dilluns 15 de gener Li hem de dir que té altes capacitats?

Quan ens fem aquesta pregunta és perquè no tenim clar com ell o ella gestionarà la resposta. Alguns pares pateixen per si comunicar-los que tenen altes capacitats es convertirà en una pressió o en una falsa ideació d’èxit. 

Sí, i mil vegades sí però no sense paracaigudes... Cal estar atents i connectar amb les seves necessitats i aquesta és una d'elles encara que no sigui capaç de posar-hi paraules. Anem a pams...

L’infant de ben petit pensa que tothom és com ell, però quan entra en contacte amb els seus iguals veu que no són ben bé iguals. Comencen preguntant per què els altres no parlen, o no els agraden els seus jocs. Després es pregunten per què els companys de classe van tan poc a poc, per què no recorden el que fan, per què cal repetir les coses moltes vegades per què ho facin bé. Veuen que són diferents però no saben per què. Després s’adonen que ells són diferents, i tots els altres són més semblants entre ells, per tant, alguns infereixen que ells són els diferents o estranys, i per tant deuen patir algun problema que ningú els vol explicar.

Hem de saber fer un temps i un espai acollidor per tal de fer aquesta comunicació. És essencial per pares i fills.  

Cal explicar-los la seva situació de manera que ho puguin entendre. Començarem parlant de diversitat. El seu cervell ens entén perfectament. Hi ha una diversitat, la que ell/a presenta,  en la que es té més facilitat per aprendre, recordar o relacionar conceptes. També hi ha infants i adults que tenen dificultats per pensar, per fer o per bellugar-se. Reafirmant que tothom és igual en dignitat i que mereix ser atès segons les seves necessitats...  A partir d’aquí podem proposar-li que pregunti perquè junts trobem les solucions perquè nosaltres encara que som adults no ho sabem tot però tenim la possibilitat de buscar respostes. I aquí començarà l’acompanyament per veure com ho sent i què suposa per a ell. Treballarem també com comunicar-ho o no als altres, nens o adults. 

Generalment no parlem d’altes capacitats ni de superdotació o talents. Solem començar parlant de les característiques que te i que això és bo. És important que es coneguin i que puguin arribar a ser la millor versió d’ells mateixos. Això vol dir que alguns aspectes no tan positius de la seva manera de funcionar: rigidesa, hipersensibilitat, intensitat... que s’hauran de llimar, aminorar o aprendre a conviure amb ells. Identificar-los sempre és la primera opció. 

Quan són més grans ells mateixos pregunten... vol dir que tinc altes capacitats? Perquè ell/a també pot estar “infectat” pels mites no comprovats i ens diuen: si no tinc molt bones notes, si no sóc tan llest/a, si no soc ràpid/a... Cal dir-los sempre la veritat i acompanyar per assegurar que han entès correctament la informació que els hem fet arribar sigui quina sigui la seva edat.

Jo crec que cal observar quina és la situació de l’infant o el jove en el moment de fer la identificació. Ha fet unes proves objectives i segurament vol saber-ne el resultat i què suposa. Alguns, els més petits segurament ho van gaudir i volen saber si ho van fer bé.  

Una processó infinita de professionals (Pares i Docents)

Hi ha famílies que arriben a la identificació de les altes capacitats dels seus fills després d’un seguit de professionals que van intuir mil altres coses que sovint no van poder confirmar perquè hi havia característiques comunes però no concloents. Van fer un pelegrinatge infinit amb un desgast personal i econòmic més que considerable.

Molts comencen amb el moviment i la intuïció d’un TDA amb hiperactivitat que no acaba de consolidar. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per altres l’inici és la dificultat de relació amb uns iguals que no ho són. Per aquests la possibilitat és el trastorn d’aspectre autista, fins fa uns anys Asperger. 

Aquesta va ser la intuició d'una maestra de P1 amb una nena que pasejava entre els seus companys i no s'hi relacionava ni amb ells ni amb els materials que se li proposàven. Ningú li va preguntar res ni a ella ni a la família. Nomès es va fer una derivació per confirmar possible autisme. Però, res més lluny de la realitat i ho vam poder parar a temps- La nena preguntava a casa "per què he d'anar a una classe en la que ningú parla, juguen amb coses estranyes i no crec que saben con cosas extrañas y creo que no saben que són nens, crec que creuen que són gossets perquè sempre estàn a terra". Acabava de fer dos anys, era el mes de febrer. Però aquesta nena parlava pels colzes a casa i a l'escola mai va dir una paraula fins aquests moment perquè entenia que a l'escola la comunicació no funcionava amb paraules.   

Per una família de Ripollet aquest episodi va durar set anys. Quan a la fi vam fer la identificació d’altes capacitats el mateix noi ja em va dir que “ja els deia que no era el que deien però ells insistien...” quina pena que molts professionals no contemplin la possibilitat de les altes capacitats.

Les altes capacitats són les grans oblidades perquè, fins i tot entre els professionals (psicòlegs, pediatres, psiquiatres...), hi ha molt desconeixement i prejudicis o mites que condicionen la visió. Si no hi ha alt rendiment, no ho és. Si no hi ha dificultats de relació, no ho és. Si no hi ha un nen lletraferit al darrera, no ho és. I és cert, no és moltes d’aquestes coses.

En aquests moment sabem que entre les característiques hi trobem un bon coeficient intel·lectual però i si el que tenim és una bona intel·ligència motriu, musical o espaial? Tenim també altres característiques que són molt freqüents i molt potents alhora de fer la identificació: la seva intensitat; la rigidesa; la hipersensibilitat sensorial, emocional, imaginativa, psicomotriu, cognitiva, que va definir Dabrovski; la necessitat de comprendre la realitat i les grans paraules com la justícia, la veritat o el sentit de la vida; el seu aprenentatge autodidacta, fent relacions o a salts. Solen gaudir amb l’aprenentatge, tenen gran curiositat (si no es hi hem apagat); volen anar sempre més enllà... però sovint tot això queda plegat perquè quan descobreixen que són diferents i que “molesten”, es senten diferents i vulnerables, i s’amaguen mimetitzant-se amb la paret. Sobretot les nenes, que posen per davant la vida social a la seva pròpia vida. Després d’amagar-se, es van apagant, i perden la seva essència, deixen de ser el que són per ser el que creuen que els altres esperen d’ells. De tant amagar-se perden la seva essència. Alguns només la recuperen quan identifiquen als seus fills i reconeixen en ells alguns dels seus traços d’infantesa. Alguns, en aquell moment es decideixen, per fi, a ser qui són realment. Mai és tard, però no podran recuperar el temps perdut i això no els hauria de passar als seus fills, oi?