Intervenció extraordinària: Compactació de cursos (Pares i Docents)

Quan parlem de les intervencions educatives que es poden proposar als alumnes d’altes capacitats n’hi ha de dos tipus: les ordinàries i una d’extraordinària. Avui parlarem d’aquesta última.

M'agrada més parlar de compactació de cursos que d'aceleració. Crec que d'aquesta manera queda clar que no saltem, que no correm, que no deixem forats, compactem (fem dos cursos en un any escolar) sense deixar espais buits en uns fonaments que han de ser forts per bastir un bon edifici.

No tots els infants i joves d’altes capacitats han de fer compactació de cursos. Nosaltres creiem que cal posar la lupa sobre cadascun dels infants i joves per saber què és el que necessiten en cada moment. 

Els recursos extraordinaris s’apliquen quan els ordinaris ja no fan l’afecte esperat, quan els ordinaris no són suficients per atendre les seves necessitats.

Hi ha famílies que s’espanten i no volen sentir a parlar de canviar de curs. Per contra les famílies que han fet servir aquesta mesura, en un tant per cent altíssim estan contentes del que ha suposat pel seu fill o per la seva filla. 

La nostra legislació permet fer una acceleració a Primària i una a Secundària. En alguns casos excepcionals es pot demanar una tercera acceleració.

Les compactacions poden venir sol·licitades per l’escola o per la família. Cal justificar aquesta acceleració a l’administració educativa corresponent, en el nostre cas al Departament d’Ensenyament. Els infants i joves d’altes capacitats ja estan registrats com a alumnes de necessitats educatives específiques a la Inspecció educativa informat en les dades de centre que l’escola presenta cada inici de curs. Generalment tenen un Pla Individualitzat, que és el recull de propostes que es duran a terme en el centre per atendre les seves característiques especials. L'EAP ja els coneix i seran qui hauran de confirmar aquesta intervenció educativa extraordinària.

Els millors cursos per fer una compactació de cursos en el nostre sistema educatiu són de Quart de Primària a Sisè i de Primer a Tercer d’ESO. Però aquesta és la teoria... quan posem la lupa veiem que hi ha infants que la necessiten abans, o que com que la identificació de característiques és tardana no arribem a temps, o per diferents causes ho hem de fer en un altre moment. Ami, però m'agrada no perdre la possibilitat de tancar i iniciar etapes.

Què necessitem per poder proposar una acceleració pel nostre fill o el nostre alumne?

1.- Identificació d’altes capacitats partint de proves objectives d’intel·ligència, creativitat i personalitat. No és tant un QI superior a 130 (valoració obsoleta si es pren com l’únic indicador important). Pot ser un QI superior a 125 amb característiques pròpies de les altes capacitats que poden tenir forma de superdotació, o de talent simple, o compost.

2.- Aspecte acadèmic. Si te un bon rendiment de treball i uns bons hàbits de feina té més possibilitats de poder-ho aprofitar bé. Però alguns alumnes no tenen bons resultats per la manca de motivació i de treball continuat però si treballessin els podrien tenir (aquest grup d’alumnes fan dubtar a alguns docents). Si pertany a aquests segon grup serà necessari acompanyar-los per aconseguir aquest bon ritme de treball.

3.- Aspecte social. Hi ha alumnes molt arrelats al seu grup-classe però altres tenint una bona relació amb la classe refereixen que és molt superficial. Hi estan bé però podrien estar bé també a altres grups. Potser en el grup superior ja hi coneix alumnes amb els que té bona relació.

4.- Aspecte maduratiu. Potser el canvi en la part acadèmica i en la social està clara però ha d’estar fort emocionalment perquè passarà una temporada que no serà d’enlloc. D’un grup hi ha sortit i en l’altre acaba d’arribar. Amb els mestres davant tothom manté les formes però en els canvis de classe, als passadissos, en les entrades i sortides pot sentir “què hi fa aquest petit a la nostra classe” o es pot quedar sol en un treball per parelles els primers dies... després quan descobreixin el seu potencial pot ser que el vulguin només per treballar o que esperin la seva errada per riure o fer comentaris inadequats. Han d’estar preparats per no fer apreci davant dels comentaris malintencionats o les mirades que els acompanyen.

5.- Si totes les característiques anteriors són positives, i el centre i els pares tenen clar que pot ser la millor opció per aquest alumne concret, arriba el moment de fer una primera consulta al Departament d'Ensenyament perquè no hauriem de donar possibilitats a l'alumne que no podrem complir. És una consulta, més endavant ja farem el procés de la informació amb tota la justificació. 

6.- Si totes les característiques anteriors són positives, i el centre i els pares tenen clar que pot ser la millor opció per aquest alumne concret, arriba el moment de proposar-li. La majoria no saben d’aquesta possibilitat i el primer que et pregunten és si això és legal (i és que solen ser molt normatius). Si estem parlant amb un infant de Tercer-Quart de Primària ja és capaç de saber què vol dir avorrir-se a l’escola, esperar que tothom hagi acabat... és conscient del que vol dir un curs menys d’escola i comença a saber a què pot dedicar aquest curs que guanya... Però de seguida apareixen els dubtes del canvi, que sempre són socials i mai estrictament acadèmics, els amics que deixarà, els que farà, que tindrà un temps d’aclimatació... segur que necessitarà un temps per anar-ho pensant. No podrem fer res sense el seu consentiment per tant pensem primer en explicar-li bé, amb pros i contres, i deixar-lo que ho paeixi.

7.- A partir d'aquí és el moment de fer la informació a l'administració, que et poden tombar si no està ben justificada. Si està ben justificada ja podem començar a posar fil a l'agulla i començar el procés de compactació de cursos.

Quan proposo una compactació de cursos m’agrada proposar-la en el tercer trimestre del curs anterior per tal de que es pugui preparar la temporalització i el que ha de fer tothom i en quin moment. M’agrada que l‘alumne faci el primer trimestre en el curs que li correspon. Al final del primer trimestre amb una nova avaluació de les àrees es pot començar una acceleració parcial d’algunes àrees (sol ser les mates i l’anglès i potser altres d’una hora per igualar els horaris). En aquest segon trimestre està al mig i es belluga d’una classe a l’altre i té un horari propi. Ara amb la pandèmia no podem estar en dos grups bombolla alhora i generalment ens solem saltar aquest pas, però era molt interessant perquè permetia anar entrant poc a poc en el nou curs. En el tercer trimestre ja passa al curs superior que passarà a ser el seu grup. ( la part cognitiva requereix també un acompanyament i de vegades algunes explicacions que no ha rebut però això ho comentarem en un altre post).

Quan tot està a punt li demanem la seva resposta. Ell és el protagonista. Ha de tenir clar pros i contres. Ha de saber si vol començar aquesta nova aventura que el porta a escurçar un any de classes i el posarà en un grup un punt més avançat amb tot el que suposa a nivell cognitiu, emocional i social.

Alguns pensen que aquesta és la gran solució. De fet és la més barata, el nou curs ja funcionava. A l’inici cal estar al cas de la seva entrada en el nou curs i acompanyar-lo. Però un cop situat, no és el final... en un o dos trimestres tornarà a tenir el tema cognitiu apamat i caldrà de nou un pla individualitzat. Novament ampliació, aprofundiment, treballar la metacognició, la possibilitat de fer petits grups... sant tornem-hi! 

Si voleu més informació podeu llegir l’Informe Templeton que ens parla de la bondat d’aquesta intervenció educativa en les altes capacitats.

Com us deia al començament del text no és una opció per a tothom ni en qualsevol moment. Dels alumnes que jo porto anualment proposo entre tres i cinc compactacions. Les que són imprescindibles i sempre posant la lupa en ells i elles.    

Instit humà d'aprenentatge (Pares i Docents) Reflexió

Avui partirem d’una conferència del Dr. David Bueno, biòleg i catedràtic en Neurociència. És fantàstic quan la ciència dona llum al que portem fent des de fa anys dona explicació al que veiem cada dia ens els nostres infants i joves d’altes capacitats sense parlar d’ells específicament. Moltes vegades li he proposat fer investigació en el nostre camp i ell sempre em diu que encara queden moltes coses bàsiques per conèixer del cervell, però nosaltres també necessitem evidències científiques.

El Dr. Bueno afirma que per l’espècie humana aprendre és un instint. No podem no aprendre i això lliga amb el que ens expliquen molts infants i joves d’altes capacitats. Realment no faig cap esforç per aprendre. És com si les coses se m’acostessin i quedessin enganxades a la meva memòria però s’enganxen en xarxa; no per repetir-les com les he après, sinó per aplicar-les o per posar-les en altres llocs diferents. 

Durant molts milers d’anys els éssers humans aprenien del seu entorn més proper perquè no tenien dades per aprendre del món llunyà i com que l’aprenentatge sempre havia de derivar amb una pràctica (eficàcia, que serveixi) no tenia massa sentit aprendre d’un lloc on no hi serè mai o de materials que mai faré servir. Aprenem principalment per utilitat, el que ens pot ser útil en un futur. (però jo hi afegiria que també aprenem pel plaer d’aprendre).

Avui el nostre entorn ha crescut. Ja no és la cova, el poblat  o la ciutat, ni tan sols el país o el continent... el nostre entorn és el món. A través de l’ordinador i les seves xarxes podem veure aquest entorn global que forma part del nostre món en detalls concret. 

Però per què hem d’aprendre? Què ens aporta l’aprenentatge que l’ha convertit en un instint? Donat que la vida és molt rica i no ho podem preveure tot, l’autor ens diu que aprenem per anticipar les incerteses del futur. Aquestes incerteses poden ser de dos tipus: poden ser amenaces i ens em de protegir, però també poden ser oportunitats i les hem de saber aprofitar.

Els nostres infants i joves d’altes capacitats gaudeixen aprenent. És una de les característiques més freqüents dels alumnes d’altes capacitats. La seva curiositat pot ser més o menys explícita, més o menys específica o generalística però forma part de la benzina que els belluga.

Ara sabem que tot el que aprenem dona forma al nostre cervell, crea connexions. Això em fa pensar que és molt possible que el cervell dels nostres infants i joves és diferent, més eficient.  

Aquest fet tan cognitiu cal connectar-l’ho amb la intel·ligència emocional. La resposta a la incertesa pot ser a por o la curiositat.

En els nostres infants qualsevol de les dues estarà impregnada d’una gran intensitat. No tenen minúscules només majúscules. Si tenim por podem ser persones poc transformadores; poc proactives, més aviat reactius amb bones dosis d’impulsivitat i un baix control de les emocions. Però si tenim curiositat ens ajuda a observar, escoltar, pensar; a actuar; a ser més proactius.

Aprendre és tenir novetats (si no són novetats no hi ha aprenentatge). I aquí s’obre una de les grans afirmacions dels nostres infants i joves que veuen que amb molts temps d’escola el seu aprenentatge és menor que el que podrien obtenir pel seu compte però això serà motiu d’un altre post.

El procés de preguntar i respondre els permeten acostar-se a la realitat, millorar-se ells i el seu entorn. Aquestes preguntes s’associen amb emocions: l’alegria, la confiança, la calma, la satisfacció, l’optimisme... Totes elles ens fan aprendre d’aquells en qui confiem. I ens porten a pensar que sabrem detectar les oportunitats i preparar-nos per meravellar-nos i sorprendre’ns amb el que ens aportaran i per tant estar motivats.

Sembla una explicació molt naïf del que és l’aprenentatge però m’ha agradat i he pensat que podríem ajudar a que aquesta alegria,  confiança, calma, satisfacció, optimisme i motivació fossin habituals en el dia a dia dels nostres fills i alumnes.

 

El kit dels coneixements socials (Pares i Docents)

Com sempre, hem de començar per recordar la gran diversitat que trobem en l’àmbit de les altes capacitats. Hi ha moltes maneres de mostrar-les i per tant pot ser que alguna de les coses que explicarem encaixin com un guant  amb el vostre fill o alumne o s’assemblin tant com un ou a una castanya.

Sovint diem que tenen una gran capacitat per aprendre però no arriben amb el kit dels coneixements posats. Una vegada preguntaven a un nen de cinc anys: “tu que tens altes capacitats, quantes tecles té un piano?”. Com si pel sol fet de tenir altes capacitats hagués nascut amb Google insertat amb totes les respostes del món.

Però de la mateixa manera que no tenen el kit de coneixements tampoc tenen el kit de les convencions socials i això els pot representar una dificultat en alguns casos. 

Hi ha alguns infants i joves que tracten a tothom amb una gran familiaritat i els costa discernir el nivell de confiança. Característiques com la hipersensibilitat, la rigidesa, la necessitat de veritat i justícia, la intensitat, la velocitat... no ajuden gaire. Quan són petits fan molta gràcia però quan van creixent, moltes vegades, són mal interpretats perquè la seva manera de relacionar-se no és l’habitual.

Hi ha vegades que van tan de pressa que primer fan i després pensen. I moltes vegades que no els dona temps de pensar perquè en el seu imaginari no hi ha el que es veu des de l’exterior, només hi ha el que han fet o vist sempre. Posem un exemple. Quan estan a la llar d’infants és normal que els infants s’abracin. A mida que van creixent les abraçades van quedant només per moments especials: retrobades o acomiadaments de llarga durada, moments de certa emotivitat, moments de molta familiaritat... Molts infants veuen que la cosa canvia, que no està ben vist i frenen el nombre d’abraçades però n’hi ha que necessiten el contacte i l’efusivitat i no veuen que aquest comportament l’estan tenint només ells. Tampoc detecten que hi ha persones, altres infants que no es senten bé amb les seves abraçades. I així van creixent, aliens al que passa al seu voltant i a quina reacció tenen les seves abraçades. I sense adonar-nos arribem a l’ESO, i potser fem un canvi d’escola i anem a una escola on no ens coneixen i comportaments que abans es llegien en clau de “ja el coneixem, és la seva manera de relacionar-se” ara es llegeixen en clau de “quina manca d’autocontrol” en el millor dels casos.

I sí, és urgent posar fil a l’agulla i parlar clar amb ells. A l’inici ens miren amb ulls incrèduls quan els fem notar que els altres no ho fan. La seva resposta va ser, “ara que ho dius... és veritat... no s’abracen entre ells i mai ningú m’abraça, sempre sóc jo”. Com en tantes coses, passen tan de pressa que no se n’adonen. 

Vam fer una diana. Ell en el centre; en el segon cercle les persones més properes (la família nuclear); en el tercer les persones de més confiança i en el quart el conjunt de coneguts i saludats (que inclou els companys). Amb quines persones podem continuar fent servir les abraçades? Només amb les persones del segon cercle i a tot estirar les del tercer. Hauríem d’evitar-les amb les persones del quart cercle excepte en les situacions abans esmentades. 

La seva cara era un poema. “De veritat? Però per què? A mi m’agrada fer abraçades! De vegades és només per jugar, algunes son de cara i les veuen venir però d’altres arribo per l’esquena i de vegades s’espanten...” Desconec la raó però no descodifica les sensacions dels altres, i si no ho fa sol els hem d’ajudar. Ho hem de posar en el seu coneixement perquè no hi és.

El fet de que ho coneguin, de que en siguin conscients veurem la força que té. No és fàcil canviar el que has fet sempre sense pensar. Ara cal pensar abans de fer i evitar les abraçades. Comencem per aquí. Crec que pot anar bé per millorar el seu autocontrol. Implicarem a tota la família per fer el seguiment i compensar les abraçades que li faltin durant el dia recordant aquesta part més cognitiva.

Volen tenir una bona imatge, alguns, però no saben com. Posem-hi paraules, seguiment, reforç positiu per repetir les bones accions...

Anirem parlant de com va i anirem afegint altres comportaments fent-los visibles i col·laborant en que trobi l’autocontrol necessari per viure en societat. Estem al seu costat. L’acompanyament a l’infant o jove, a la seva família i als docents és imprescindible. És una cursa de fons, no de velocitat però anem avançant... ell o ella va avançant en el procés de ser la millor versió d’ell mateix o ella mateixa. 

  

El tractament de l'error (Pares i mestres)

Una de les dificultats més importants que trobem en els alumnes d’altes capacitats és la baixa tolerància a la frustració. Avui parlarem de com viuen l’error i algunes eines per treballar l’encaix de l’error en l’aprenentatge i en la vida.

Des de molt petits han après amb facilitat. Sovint de manera precoç i sense cap esforç. Era com si els aprenentatges anessin cap a ells. La curiositat aplanava el camí, la memòria consolidava i establia relacions tot construint una xarxa de coneixements i procediments molt sòlida. Això ha provocat, durant molt de temps, una sensació molt plaent en la resposta dels referents enfront els aprenentatges mostrats per l’infant. 

Davant d’un repte, un aprenentatge nou, una dificultat sovint els infants o joves es plantegen què haurien de fer o quin és el seu resultat esperat. La pressió no sol venir de fora sinó que la provoquen ells mateixos. A partir d’aquí hi ha diferents maneres de d’abordar el resultat obtingut. Davant d’una nova proposta amb un nivell de dificultat superior...

- Per alguns la seva primera resposta és NO. “No ho sé”, “no puc”... no ho intenten. La possibilitat de cometre un error, de mostrar-se vulnerables davant dels altres, de que els altres riguin d’ell o ella els paralitza. Prefereixen no intentar-ho. Posen el fre de mà. 

- Altres ho proven una vegada: si surt bé cap problema, però si no surt com esperen... poden intentar-ho un o dos cops, però si l’error persisteix ho deixaran, o no faran ni el segon intent.

- Un tercer grup es creix davant del repte. No permet que la dificultat el paralitzi i lluita a través de la repetició o posant en marxa els seus recursos per aconseguir l’objectiu. El seu amor propi es transforma en energia i busca la sortida correcte.

- N’hi ha que es donen un temps per reunir forces per tornar-ho a intentar al cap d’un temps i poden engruixir qualsevol dels tres grups anteriors.

No hauríem de permetre que es bloquegin. De vegades, la seva hipersensibilitat els juga en contra. Els hem d’acompanyar i fer que poc a poc es vagin enfrontant amb la dificultat i l‘error sense quedar paralitzats.

M’agrada explicar-los que l’error forma part de l’aprenentatge. No el busquem però el trobem pel camí. Quan el trobem no ens hem d’empetitir sinó que hem d’aprendre d’ell i seguir endavant. Algunes vegades, tirar una mica enrere per agafar forces i seguir endavant; altres per confirmar un nou camí. Hem d’aprendre a llegir els errors perquè ens donen molta informació si els sabem llegir. El seu cervell ens entén però de vegades el seu cos encara no està preparat. Cal temps perquè cervell i cos es posin d’acord i treballin en la mateixa direcció. Però és bona fusta per cremar en aquest cervell que no para de pensar i que va fent seus nous conceptes i idees. 

És molt interessant com encaixem els errors els seus adults de referència. Ells ens observen sempre. Pensen sobre el que veuen. Van prenent les seves decisions, van coneixent com són i elaboren com volen ser.

Els va molt bé quan deixem idees sobre la taula i ells les poden fer seves. Un bon regal és un llapis amb una goma incorporada o una gran goma que esborri molt bé. Els errors sovint són inevitables però podem subsanar-los i seguir endavant.   

Els alumnes d’altes capacitats necessiten reptes. No és fàcil mesurar la dificultat d’un repte. Si és massa senzill no serà motivador però si la proposta és massa difícil potser l’evitarà. Podem proposar activitats sense sostre en les quals són els alumnes que pel seu propi interès miren de fer-les tan bé com poden. 

Alguns mestres o professors es queixen de que alguns alumnes d’altes capacitats no s’apunten a treballs d’ampliació proposats en obert a l’aula. Treballs que tenen una dificultat superior. La D. té una resposta molt clara: “si faig el que fa tothom tinc molt bons resultats però si faig coses més complexes ja no tinc assegurats aquests excel·lents resultats”.

Sabem que no treballen per imposició, que ho fan per seducció, per passió, per voluntat pròpia. Per tant, els hem de convèncer de que és important de que agafin aquesta opció. Podem apel·lar a la seva lògica i al seu sentit de la veritat i la justícia. De la mateixa manera que els infants que els costa no copien els enunciats, aquells que poden fer activitats més elaborades estan moralment obligats a fer-les. Potser els costarà arrencar però gaudiran fent aquestes noves activitats. Si no aconseguim que s’hi enganxin haurem de continuar treballant amb ells fins que ho entenguin i ho facin... de vegades és un procés llarg. Fins que no tanquin el paraigües i es treguin el xubasquero no es mullaran i això depèn clarament d’ells.

El Juanjo Fernandez és educador i comunicador. Fa molts anys que ens seguim mutuament. L'admiro perquè amb sap triar les idees i expressar-les amb dibuixos i aquest és perfecte pel tema d'avui.

Demà és la Candelera... Projectes i motivació (Docents)

Demà és el dia de treure el pessebre. Alguns potser heu obert uns ulls complets perquè ja fa molt de temps que vàreu guardar totes les decoracions de Nadal i també el pessebre. Les festes de Nadal que van començar amb la Immaculada, el 8 de desembre, s’acaben amb la Candelera, el 2 de febrer. Diu la tradició que el pessebre es posa per Santa Llúcia, el 13 de desembre, i es treu per la Candelera, el dos de febrer. Hi ha gent que segueix les tradicions per costum o amb la il·lusió de seguir el que va aprendre a casa... tenir el pessebre posat, encara que molts l’hagin tret té un sentit per a ell o ella. Treure’l demà, té un sentit.

Diem que quan alguna cosa té sentit per a nosaltres estem motivats a fer-ho. La motivació pot venir des de fora (per tradició, per imposició...) o des de dins (perquè li trobo un sentit). Quan en el món educatiu connectem amb aquesta segona motivació és quan les coses funcionen bé de debó.

En l’atenció a la diversitat a l’alta un dels reptes és connectar amb aquesta motivació del sentit. Hi ha mestres que troben aquest punt. Aquí teniu una proposta que té en marxa una mestra de Quart de Primària de l’Escola La Vinya de Camp Joliu de l’Arboç.

A la classe té dues nenes molt potents no identificades però que poden ser d’altes capacitats i dues més identificades una amb superdotació i l’altra amb un talent lingüístic molt potent. Els ha proposat un Projecte individual. El fan a casa i cada dimecres a les 11 es troben una estona per fer el seguiment del Projecte. Per l'edat de les alumnes, la mestra ha establert un treball molt pautat que permet un alt grau de creativitat. Elles han triat cadascuna un tema: la Màgia, les Fosses de les Mariannes, la fauna del Garraf i Juli Verne. Ha calgut temporalitzar la feina. Des de l’inici tenen marcades les dates en les que hauran de lliurar les tasques i així es poden organitzar. Cadascú les farà partint del tema que ha triat.

Veiem algunes propostes:

- Matemàtiques: 5 problemes que es resolguin amb les operacions que hem treballat a classe amb la temàtica del Projecte.  

- Català: Escriure un conte que hauran d’explicar a un grupet de Primer de Primària.

- Castellà: Fer una revista de curiositats sobre el seu tema.

- Anglès: Buscar una cançó sobre el tema i traduir-la.

- Medi Natural: preparar un Power Point sobre algun tema sobre la natura relacionat amb el seu tema per exposar-lo a classe.

 

Com veieu, són activitats molt obertes i sense sostre. La primera activitat i la segona ja les han lliurat. Els problemes són molt originals. Els contes són fantàstics en la forma i el fons. A tots ells hi trobem la portada, el text i les il·lustracions, l’índex, i fins i tot la contraportada amb un breu resum per animar a la lectura... Per la revista, la mestra els ha donat una cartolina perquè els serveixi de portada i contraportada... de ben segur que faran revistes molt interessants!

La mestra ens diu que estan entusiasmades i que quan acaben les tasques de classe van preparat, pensant, fent esbossos o acabant les feines que han de lliurar del Projecte. Aquesta és una proposta d'una mestra concreta amb la idea de respondre a les seves necessitats.

Aquestes feines no tenen sostre, volem dir que no hi ha una resposta concreta que sigui positiva, n’hi ha moltes de possibles; i a més que no ens hem de parar en un lloc concret, els alumne poden volar tant amunt com vulguin o poden anar en la direcció que desitgin.

Ho veieu molt difícil de fer? Com creieu que ho reben els alumnes? La mestra vol que ho expliquin a la classe perquè potser de cara al trimestre vinent pot ser que s’hi apuntin altres alumnes a fer aquest treball extra. La motivació per fer el Projecte prové de dins. 

Us hi apunteu a proposar un Projecte d’aquest tipus? Penseu-vos-ho bé i si voleu que en parlem... estem a la vostra disposició, podeu trobar-nos a atencioaltescapacitats@gmail.com

Avui la nostra foto és per Juli Verne.

 

Preparem el Carnaval (Docents i Pares)

Per iniciar el tema del Carnaval hem de parlar de diversitat dins de les altes capacitats. Jo hi he trobat gairebé de tot. Des de qui seria feliç sent el Rei Carnestoltes i llegint el Pregó, ben disfressat, posant-se cada dia els objectes més inversemblants fins aquells que comencen a somatitzar quan arriba el febrer perquè no poden suportar la vergonya pròpia i aliena d’aquestes dates. Per uns l’emoció es viu en positiu i pot ser desbordada i pels altres també es desborda però en negatiu. També hi ha qui ho viu com una etapa més i fa el que toca mirant de passar desapercebut. Alguns d’ells pateixen per la seva hipersensibilitat dels sorolls (batucades), la música a gran volum (a les rues), l’aglomeració de gent...

Novament cal posar la lupa en cada infant o jove i veure el que necessita. Alguns han treballat el tema i ens ho poden explicar bé però d’altres poden donar una resposta “No vull participar” que significa “No em preguntis” però que vol dir “Aquest tema l’hem de treballar”.

Les fetes són importants però és important trobar quin ha de ser el seu paper en la festa (i el de tots els infants però ara parlem de les altes capacitats). Tothom hi hauria de poder participar des de la seva manera de ser i fer. Evidentment és més fàcil quan encasquetem una disfressa a tots i esperem que tots facin el mateix (gaudeixin, facin una dansa o una rua)  però això no és real ni satisfactori per a tothom. 

Podem proposar diferents maneres de viure la festa? Les festes s’han de preparar, viure i guardar. Si tenim una visió oberta podem proposar mil coses segons les edats... aquí teniu algunes idees:

- Ajudar al disseny i confecció de les disfresses o complements.

- Ajudar al disseny i preparació del maquillatge.

- Ajudar a triar la música o a preparar la coreografia.

- Ajudar amb l’equip de música.

- Ajudar en tasques administratives.

- Ajudar en l’organització al servei d'ordre.

- Estar de cap de grup en la rua.

- Preparar texts o cartells per animar a la participació.

- Fer un anunci per la ràdio local per animar a la participació.

- Escriure el Pregó en grup però no llegir-lo.

- Llegir el Pregó però no escriure’l.

- Fer fotografies per documentar l’acte.

- Viure la festa per redactar la notícia pel blog de la classe o per la web de l’escola.

- Viure la festa per explicar la notícia per ràdio local.

- Viure la festa per crear un vídeo per Youtube.

- Viure la festa i fer entrevistes per mostrar l’experiència de la festa.

- Recollir dades reals per després poder preparar problemes de mates sobre el Carnaval. 

Com heu vist hi ha moltes possibilitats però les hem d’activar. Alguns pensen que només hi ha blanc o negre: o et disfresses o no participes i hi ha una extensa gama de grisos. Potser d’entrada algú pot quedar parat i no saber escollir què pot fer i evitar triar però per això comencem a parlar-ne amb temps. Molts necessiten fer “xup xup” i anar remenant i trobant quin pot ser el seu lloc. On poden gaudir... tothom hauria de poder gaudir de la festa i tenir-ne un bon record.

Per què no es fan predeteccions? (Docents)

Porto des del 2013 immersa única i exclusivament en les altes capacitats. Pedagoga de vocació i formació, i amb molts anys d’escola a l’esquena en els que les altes capacitats no havien format part del meu vocabulari habitual, tot i que ens els quaranta nou anys de l’escola s’havien fet dues acceleracions. 

Avui, el 2021, han canviat moltes coses. L’any 2013 quan vaig començar en aquest àmbit, vaig trucar a totes les escoles privades i concertades de Barcelona, Hospitalet, Esplugues, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat... necessitava tenir un interlocutor que tingués poder de decisió per introduir a l’escola les altes capacitats. Em vaig trobar amb mitja dotzena de negacionistes ("aquí no en tenim, ni n’hem tingut mai"), una monja realista ("potser en tenim però les nostres necessitats són molt bàsiques i no podem diversificar els pocs recursos dels que disposem"), una desena de centres que ho estaven treballant (des d’un cas que atenien fins els qui ho tenien sistematitzat amb protocols d’actuació). Però la gran majoria, no tenien entre les seves prioritats l’atenció a la diversitat a l’alta. Tenien molts fronts oberts i l’entrada de les plataformes i els ordinadors a l’aula feia que tota la formació anés en aquesta direcció perquè calia tenir un element diferenciador que permetés seguir tenint clients en aquesta escola concertada i lliure.

Avui, quan arribo a les escoles el panorama és diferent en la forma però no gaire en el fons... N’han sentit a parlar molt més, potser estan portant algun cas però no hi ha una formació de centre ni una sistematització de com treballar la diversitat a l’alta. Les escoles continuen tenint molts fronts oberts, i només ha faltat la pandèmia amb tots els seus protocols d’actuació, la necessitat de tenir la possibilitat de que l’escola presencial es converteixi en on line d’avui per demà amb tot el que això comporta.

L’atenció a la diversitat per aquells infants i joves amb dificultats està força treballada però l’atenció a la diversitat a l’alta és una realitat que en molts casos encara depèn del mestre i pocs centres tenen un plantejament integral. Tot i això, vaig veient que hi ha interès i que malgrat totes les altres formacions, les altes capacitats s’estan fent un lloc entre elles perquè són una necessitat real. Aquests nens i nenes estan a les aules i atendre’ls o perdre’ls depèn de nosaltres.

Fins ara he parlat principalment d’escoles concertades o lliures perquè les meves  primeres trucades en aquell llunyà 2013 a les escoles públiques van topar amb la “falta de pressupost”, “això cal programar-ho amb temps”, “ara impossible tenim altres focs que cremen”... per tant la meva incidència en les escoles públiques ha estat a partir de l’atenció a alumnes puntuals, la formació puntual a través de l’EAP de Sant Martí, una formació pels docents de l’Institut Tres Turons d’Arenys de Mar, píndoles de formacions gratuites als docents d'algunes escoles i instituts d'Arenys de Mar i de Munt, i l’assessorament durant tres cursos al l’escola El Farell de Caldes de Montbui. 

Avui la introducció ha estat llarga però crec que era imprescindible per situar el moment en el que estem respecte a les predeteccions.

Des de les direccions dels centres la predetecció sol veure’s com un problema. Genera feina. Després caldrà atendre. També generarem famílies descontentes perquè algunes famílies volen tenir fills d’altes capacitats i no els tenen i altres que els tenen voldrien amagar-se i que no es faci res d’especial encara que ho necessitin. Per tant, fer la predetecció , a priori, suposa un problema per l’escola.

Però la realitat no és aquesta. Fa ja set anys vaig començar a fer el seguiment d’un alumne de Maristes Igualada. A l’any següent la directora em va cridar al seu despatx i em va parlar de que a l’escola tenien molt treballada l’atenció a la diversitat per baix però no la diversitat a l’alta, i de fet feien accions puntuals però els agradaria tenir una formació i planificació de com atendre aquests infants i joves. I ens vam posar a treballar. Primer fent formació i sensibilització de mestres: Infantil, Primària i Secundària. Després orientant la creació de materials propis per atendre aquesta diversitat. I de manera paral·lela fent la predetecció d’aquells alumnes que mostraven característiques pròpies de les altes capacitats (que no sempre eren èxit acadèmic) derivats pels pares o pels mestres. Això va fer que cada sis mesos aproximadament teníem noves predeteccions. Després de la predetecció venia la identificació a través d’un gabinet de psicòlogues especialitzades en altes capacitats. I novament en paral·lel l’atenció als infants o joves. S’ha anat fent poc a poc, amb naturalitat, al llarg dels anys... en aquest moment tenim identificats una quarantena d’alumnes a l’escola i oferim un servei integral d’atenció als docents, a les famílies i als alumnes.

La predetecció consisteix en els qüestionaris per les famílies que ens proposa el Departament d’Ensenyament que provenen de la Dra. Luz Pérez, una eminència en el camp de les altes capacitats.  Nosaltres hi afegim també un qüestionari de capacitats i el d’intel·ligències múltiples. Amb tot això podem tenir una imatge a grans trets de l’alumne que ens marcarà si cal continuar fent les proves objectives d’identificació. 

Vaig trobar una escola privada de Barcelona, l'Escola Pérez Iborra, que va fer identificació a tots els alumnes de Primària i Secundària de l’escola per donar una atenció més acurada. 

El cost, encara que petit, de vegades també és un problema en aquest moment amb el que comptem amb els dits de les mans ... per això si aconseguim algun tipus de financiació sempre és millor que carregar-ho a les famílies... cadascú se sap lo seu...  

En aquest moment estem en un projecte que ha estat acceptat pel Fons Social Europeu. Dins del Programa Emocions de l’escola pública Sant Cristòfol de Begues hi ha una àrea d’altes capacitats en el que farem la predetecció d’Infantil de 5 anys i Tercer de Primària. 

Alguns es mostren, altres s'amaguen, altres no saben què els passa... Trobar aquests infants i joves és una necessitat perquè puguin rebre l’atenció que necessiten. Aquest és el primer pas i no és un problema, és l’inici de la solució.