Dilluns 17 de març Comunicació no violenta i altes capacitats

 

Les altes capacitats combinades amb l’alta sensibilitat fan que els infants i joves es sentin sovint diferents als seus iguals (nascuts el mateix any). Un nen de sis anys va ser molt clar en la seva definició d’ell mateix: “sóc una peça de puzle, però no del puzle de la meva classe. Hauré de seguir buscant...”. Alguns són especialistes en fer metàfores entenedores per a qui els vol escoltar. I sí, potser tenen el mateix número de peu o la mateixa talla de xandall o de bata però els seus interessos, jocs, velocitat d’aprenentatge, preocupació pel món, per les grans preguntes... és ben diferent. Es senten diferents i com els altres són més, sovint fan un lectura negativa de la seva diferència.

Necessiten bones estratègies per comunicar-se i la Comunicació No Violenta pot ser un molt bon recurs.

La Comunicació No Violenta apareix a inicis dels anys 60 als Estats Units de la mà del psicòleg Marshal Rossemberg. Actualment està tenint un nou ressò i molts professionals l’adopten perquè és un recurs provat que pot millorar la comunicació interpersonal (i també la intrapersonal). Es basa en quatre elements senzills que sovint oblidem. Primer observació, segon definir què sento, tercer definir quines són les nostres necessitats i quart expressar-les en una petició ben formulada: clara, concreta i d’una manera ferma però assertiva.

Aquesta corrent entén com a violència el que ens allunya dels altres, allò que ens fa sentir malament. S’associa aquesta manera agressiva d’actuar i comunicar-se amb el xacal.

Allò que ens apropa és no violència: entesa, afecte, consideració, acceptació , respecte, contacte. Però no es tracta de cedir a les pressions dels xacals. No es tracta de transigir, rebaixar-se, cedir... per evitar el conflicte. Es tracta de ser ferms i posar límits d’una manera assertiva, i aquest paper l’han associat amb la girafa.

Un infant que coneixia aquesta tècnica deia “mare, no m’ho digues amb xacal, digues-m’ho en girafa”.

Com en molts altres comportaments apressos i no innats necessitem temps d’entrenament i una certa constància però és molt interessant i respectuós. Podeu cercar informació als llibres i ara se’n fan cursos i xerrades. És molt interessant, val la pena pensar-hi, practicar i integrar aquesta nova forma de comunicació.

Instit humà d'aprenentatge (Pares i Docents) Reflexió

Avui partirem d’una conferència del Dr. David Bueno, biòleg i catedràtic en Neurociència. És fantàstic quan la ciència dona llum al que portem fent des de fa anys dona explicació al que veiem cada dia ens els nostres infants i joves d’altes capacitats sense parlar d’ells específicament. Moltes vegades li he proposat fer investigació en el nostre camp i ell sempre em diu que encara queden moltes coses bàsiques per conèixer del cervell, però nosaltres també necessitem evidències científiques.

El Dr. Bueno afirma que per l’espècie humana aprendre és un instint. No podem no aprendre i això lliga amb el que ens expliquen molts infants i joves d’altes capacitats. Realment no faig cap esforç per aprendre. És com si les coses se m’acostessin i quedessin enganxades a la meva memòria però s’enganxen en xarxa; no per repetir-les com les he après, sinó per aplicar-les o per posar-les en altres llocs diferents. 

Durant molts milers d’anys els éssers humans aprenien del seu entorn més proper perquè no tenien dades per aprendre del món llunyà i com que l’aprenentatge sempre havia de derivar amb una pràctica (eficàcia, que serveixi) no tenia massa sentit aprendre d’un lloc on no hi serè mai o de materials que mai faré servir. Aprenem principalment per utilitat, el que ens pot ser útil en un futur. (però jo hi afegiria que també aprenem pel plaer d’aprendre).

Avui el nostre entorn ha crescut. Ja no és la cova, el poblat  o la ciutat, ni tan sols el país o el continent... el nostre entorn és el món. A través de l’ordinador i les seves xarxes podem veure aquest entorn global que forma part del nostre món en detalls concret. 

Però per què hem d’aprendre? Què ens aporta l’aprenentatge que l’ha convertit en un instint? Donat que la vida és molt rica i no ho podem preveure tot, l’autor ens diu que aprenem per anticipar les incerteses del futur. Aquestes incerteses poden ser de dos tipus: poden ser amenaces i ens em de protegir, però també poden ser oportunitats i les hem de saber aprofitar.

Els nostres infants i joves d’altes capacitats gaudeixen aprenent. És una de les característiques més freqüents dels alumnes d’altes capacitats. La seva curiositat pot ser més o menys explícita, més o menys específica o generalística però forma part de la benzina que els belluga.

Ara sabem que tot el que aprenem dona forma al nostre cervell, crea connexions. Això em fa pensar que és molt possible que el cervell dels nostres infants i joves és diferent, més eficient.  

Aquest fet tan cognitiu cal connectar-l’ho amb la intel·ligència emocional. La resposta a la incertesa pot ser a por o la curiositat.

En els nostres infants qualsevol de les dues estarà impregnada d’una gran intensitat. No tenen minúscules només majúscules. Si tenim por podem ser persones poc transformadores; poc proactives, més aviat reactius amb bones dosis d’impulsivitat i un baix control de les emocions. Però si tenim curiositat ens ajuda a observar, escoltar, pensar; a actuar; a ser més proactius.

Aprendre és tenir novetats (si no són novetats no hi ha aprenentatge). I aquí s’obre una de les grans afirmacions dels nostres infants i joves que veuen que amb molts temps d’escola el seu aprenentatge és menor que el que podrien obtenir pel seu compte però això serà motiu d’un altre post.

El procés de preguntar i respondre els permeten acostar-se a la realitat, millorar-se ells i el seu entorn. Aquestes preguntes s’associen amb emocions: l’alegria, la confiança, la calma, la satisfacció, l’optimisme... Totes elles ens fan aprendre d’aquells en qui confiem. I ens porten a pensar que sabrem detectar les oportunitats i preparar-nos per meravellar-nos i sorprendre’ns amb el que ens aportaran i per tant estar motivats.

Sembla una explicació molt naïf del que és l’aprenentatge però m’ha agradat i he pensat que podríem ajudar a que aquesta alegria,  confiança, calma, satisfacció, optimisme i motivació fossin habituals en el dia a dia dels nostres fills i alumnes.