Aquesta és una de les preocupacions més importants entre
les famílies que tenen fills amb altes capacitats: la manera d’enfrontar l’error, el fracàs i la frustració. Trobem tres grans grups en el moment d’afrontar
aquesta situació (el segon i el tercer els dividim en dos grups):
a.- els que els fa tanta por que ni ho intenten.
b.- els que quan s’hi troben es queden paralitzats.
c.- els que quan s’hi troben fan servir la negació o la
fugida.
d.- els que quan s’hi troben els esperona a millorar
e.- els que quan s’hi troben els esperona a millorar i
fins que no ho aconsegueixen no paren.
Anem a fer propostes per treballar aquestes situacions.
Us proposem que parleu amb ells en calma, fora de la situació en la que veiem la
seva afectació. Parlarem amb el seu cervell que ens entén sempre i li donarem possibilitats.
A partir d’aquí el seu cap i ell s’hauran d’anar posant d’acord i haurà de
triar com fer-ho i posar fil a l’agulla. Com que no poden deixar de pensar, ho
aprofitem i això serà bona llenya per cremar en aquest forn que no para. Hauran
de fer seves aquestes idees i triar les solucions que vegin possibles i que s’adiuen
més al seu estil.
A a.- Pels que
no ho intenten. Els podem explicar la història d’Edison amb la bombeta que la
va viure com “trobar moltes maneres de no fer una bombeta” fins que en la
darrera ho va aconseguir. Plantejar l’error com a company indestriable de l’èxit.
Pensar què hauria passat si hagués abandonat abans ( a la primera, a la
tercera, a la darrera abans de l’èxit).El fracàs és necessari perquè és la
manera d’avançar. Però en la nostra cultura no tenim tradició de valorar-lo.
Als Estats Units, per contra, està molt ben valorat perquè quan algú intenta
noves coses, encara que no l’encerti està en un camí de millora que el farà créixer
a ell i a la disciplina que treballa. A partir d’aquí necessitem temps perquè
ho ha de pair. En un segon temps podem parlar de què farem quan ens hi trobem.
b.- El primer suggeriment també serveix pels que es queden paralitzats. Sovint està molt mediatitzat per les opinions dels altres. Creuen que els companys riuran si s’equivoca. Estan pendent de les mirades dels altres. Habitualment els seus resultats són molt bons i creuen que no s’ho poden permetre. Cal reforçar el seu autoconcepte i alhora treballar el grup.
C c.- Pels que
fan rebuig, negació o fugida cal acompanyar-los a encaixar-ho. No és culpa dels
altres, ni estava mal plantejat, ni n’hi ha molts que també ho han fet malament.
Cal responsabilitzar-se de les seves respostes i si cal demanar disculpes, encaixar
i recomençar. Alguns creuen que és més
qui més crida o qui més espai ocupa però ni és cert ( potser en un primer
moment, sí), ni és bo (mai), però això no vol dir que haguem de permetre que
els altres s’abraonin. El cop de porta no és la solució.
D d i e.- Els qui
s’enganxen a l’error per arribar a la seva superació també presenten un
problema perquè es pot convertir en una obsessió que fa que mai estiguin
contents. Sempre en volen més. Oi que semblaven els bons? Dons només ho són
quan tenen mesura, quan saben parar...
Potser podem començar amb petits reptes en espai segur, a
casa. I a mida que els vagi superant podem demanar reptes en entorn obert en
els que ell pugui analitzant la situació i prenent mesures.
Els errors i fracassos són inherents a la vida. Quan aprenem que estan allà, aprenem també que no ens haurien de descol·locar. Cal aprendre a analitzar les situacions per poder-les afrontar. No es tracta de treure les pedres del camí, sinó d’identificar-les per poder decidir què en farem: sortejar-les, vorejar-les, saltar-les... ells han de trobar la seva manera d’afrontar-les.
