Dijous 23 d’abril Sant Jordi i el somriure de complicitat

 

Avui és Sant Jordi, una data assenyalada d’una manera especial en la memòria emocional de tots els catalans. Em vaig passar cinquanta anys preparant la Fira del Llibre i la Rosa a l’escola. Primer ajudant a la mare i després jo sola (amb col·laboració sempre).Cap al 15 d’abril arribaven un munt de caixes de llibres que calia puntejar, separar per edats i posar preus. Altres s’encarregaven de la decoració i de la logística (taules, cadires, tiquets, caixes, música...). Preparàvem l’horari perquè les famílies poguessin gaudir amb els seus fills de la visita a la Fira i de triar i remenar per trobar aquell llibre adient. Hi havia activitats paral·leles, era un dia de classes especials: els Jocs Florals, fer el nostre llibre, el punt de llibre, el Diari de Sant Jordi, la Gimcana de les lletres... Els darrers 15 anys, el dissabte abans, vam representar “La Llegenda de Sant Jordi” amb els alumnes de Tercer de Primària dins del Festival de Primavera. Allà; a l’Escola del Carme, del carrer Tapioles, i a Menéndez, al carrer Sinaí; vaig descobrir el valor del somriure de complicitat de Sant Jordi. He de dir que a l’escola somrèiem molt però el somriure del dia de Sant Jordi era especial. Encara tinc per casa centenars de fotos de famílies: mares, pares, avis, tiets, germans grans que ens acompanyaven per Sant Jordi... Quants records! Però acabat l’horari escolar tocava la part més feixuga: preparar la devolució que em van acostumar a fer el mateix dia perquè si no s’eternitzava i no s’acabava mai.  Havíem arribat a les set del matí i sortíem a les deu de la nit si tot quadrava...

Fins l’any 2012, només vaig conèixer el Sant Jordi de l’escola i el que explicaven a la tele. El 2013 va ser un annus horribilis, s’acabava el curs de “les primeres vegades sense”. Vaig descobrir, a la força, que hi havia un món més enllà de l’escola. Hi havia escriptors que signaven llibres, gent al carrer, parades per tot arreu, llibres, roses, parades, senyeres... I vaig veure que aquell somriure que tan coneixia s’estenia per tot el territori. Quina meravella! I des de llavors trio amb cura els autors: Luis Rojas Marcos, Francesc Torralba, Ramon Gener, Carles Capdevila, Xavier Sala Martín, Cristian Olivé, Teresa Baró, David Bueno, 72 kilos, Lolita Bosch, Eva Bach, Miquel Pucurull, Màrius Serra, Andreu Buenafuente, Oriol Mitjà, Xavier Grasset, Tona Pous i Vilalta, Marian Rojas Estapé,... tinc llibres dedicats de cada any que he llegit amb delit abans d’arribar el mes de maig.

Hem tingut de tot. Majoria de dies esplèndids, però també un any de pluges horroroses, alguna diada ventada però la il·lusió de tots pot més que la meteorologia. Tothom al carrer... i sent dia laborable, té molt de mèrit. Sabem trobar el moment.

Aquest any hi afegeixo la visita a edificis amb portes obertes: Ajuntament, Generalitat amb concert de carilló inclòs, la Diputació, el Palau Güell...i alguna estona de ràdio en directe. No em perdré la Fira al Passeig de Gràcia. La signatura escollida aquest any és la de l’Oscar Andreu que ha escrit “Manual en defensa del català” amb un subtítol que val la pena però l’haureu de buscar...

Avui veurem senyors orgullosos portant roses. Una figura que desapareix dels nostres carrers la resta de dies de l’any. I novament, somriures de complicitat!

Si no heu estat mai un Sant Jordi a Barcelona o a qualsevol població catalana no us ho podeu perdre. Marqueu-ho al calendari i feu una escapada l’any vinent. Si sou lluny, sapigueu que els Casals Catalans d’arreu del món mantenen les tradicions, per això  avui a Buenos Aires, a Nova York o Amsterdam també serà Sant Jordi.

Instit humà d'aprenentatge (Pares i Docents) Reflexió

Avui partirem d’una conferència del Dr. David Bueno, biòleg i catedràtic en Neurociència. És fantàstic quan la ciència dona llum al que portem fent des de fa anys dona explicació al que veiem cada dia ens els nostres infants i joves d’altes capacitats sense parlar d’ells específicament. Moltes vegades li he proposat fer investigació en el nostre camp i ell sempre em diu que encara queden moltes coses bàsiques per conèixer del cervell, però nosaltres també necessitem evidències científiques.

El Dr. Bueno afirma que per l’espècie humana aprendre és un instint. No podem no aprendre i això lliga amb el que ens expliquen molts infants i joves d’altes capacitats. Realment no faig cap esforç per aprendre. És com si les coses se m’acostessin i quedessin enganxades a la meva memòria però s’enganxen en xarxa; no per repetir-les com les he après, sinó per aplicar-les o per posar-les en altres llocs diferents. 

Durant molts milers d’anys els éssers humans aprenien del seu entorn més proper perquè no tenien dades per aprendre del món llunyà i com que l’aprenentatge sempre havia de derivar amb una pràctica (eficàcia, que serveixi) no tenia massa sentit aprendre d’un lloc on no hi serè mai o de materials que mai faré servir. Aprenem principalment per utilitat, el que ens pot ser útil en un futur. (però jo hi afegiria que també aprenem pel plaer d’aprendre).

Avui el nostre entorn ha crescut. Ja no és la cova, el poblat  o la ciutat, ni tan sols el país o el continent... el nostre entorn és el món. A través de l’ordinador i les seves xarxes podem veure aquest entorn global que forma part del nostre món en detalls concret. 

Però per què hem d’aprendre? Què ens aporta l’aprenentatge que l’ha convertit en un instint? Donat que la vida és molt rica i no ho podem preveure tot, l’autor ens diu que aprenem per anticipar les incerteses del futur. Aquestes incerteses poden ser de dos tipus: poden ser amenaces i ens em de protegir, però també poden ser oportunitats i les hem de saber aprofitar.

Els nostres infants i joves d’altes capacitats gaudeixen aprenent. És una de les característiques més freqüents dels alumnes d’altes capacitats. La seva curiositat pot ser més o menys explícita, més o menys específica o generalística però forma part de la benzina que els belluga.

Ara sabem que tot el que aprenem dona forma al nostre cervell, crea connexions. Això em fa pensar que és molt possible que el cervell dels nostres infants i joves és diferent, més eficient.  

Aquest fet tan cognitiu cal connectar-l’ho amb la intel·ligència emocional. La resposta a la incertesa pot ser a por o la curiositat.

En els nostres infants qualsevol de les dues estarà impregnada d’una gran intensitat. No tenen minúscules només majúscules. Si tenim por podem ser persones poc transformadores; poc proactives, més aviat reactius amb bones dosis d’impulsivitat i un baix control de les emocions. Però si tenim curiositat ens ajuda a observar, escoltar, pensar; a actuar; a ser més proactius.

Aprendre és tenir novetats (si no són novetats no hi ha aprenentatge). I aquí s’obre una de les grans afirmacions dels nostres infants i joves que veuen que amb molts temps d’escola el seu aprenentatge és menor que el que podrien obtenir pel seu compte però això serà motiu d’un altre post.

El procés de preguntar i respondre els permeten acostar-se a la realitat, millorar-se ells i el seu entorn. Aquestes preguntes s’associen amb emocions: l’alegria, la confiança, la calma, la satisfacció, l’optimisme... Totes elles ens fan aprendre d’aquells en qui confiem. I ens porten a pensar que sabrem detectar les oportunitats i preparar-nos per meravellar-nos i sorprendre’ns amb el que ens aportaran i per tant estar motivats.

Sembla una explicació molt naïf del que és l’aprenentatge però m’ha agradat i he pensat que podríem ajudar a que aquesta alegria,  confiança, calma, satisfacció, optimisme i motivació fossin habituals en el dia a dia dels nostres fills i alumnes.

 

27 de novembre: Dia del Mestre

Sens dubte les paraules més boniques del diccionari són Pare i Mare. Elles expressen l’amor incondicional, l’atenció permanent, el punt just de totes les coses. Les persones encara que de vegades portem aquests noms, no sempre som responsables de mantenir la paraula en tota la seva extensió i complexitat. Per això hi ha pares que només ho són de nom però no de fets.  

Per mi, si busquéssim la segona paraula més bonica del diccionari... seria Mestre. És una paraula que omple, que guareix, que mostra, que acompanya i que si és ben portada sempre es refereix a una persona amb Majúscules que combina vocació i professió. Molts els troben a les escoles amb un títol sota el braç però també n’hi ha de vida, potser sense cap títol però amb una vida tan plena que s’extèn més enllà de la seva pròpia persona. Us posaré uns exemples:

- El Sr. Jaume Jané em va mostrar amb mil detalls que mestre podia portar diferents verbs davant però que no era igual ser mestre que fer de mestre. En aquest cas el verb marcava la diferència. La combinació de vocació i passió amb la professionalitat feien un còctel perfecte. Que hi havia un Mestre Universal. Que va arribar a la vida de la nostra família molt jovenet i el cabell es va anar fent blanc i caient, senyal de que la vida passava amb moments fantàstics i duríssims però sempre sent, no fent de... 

- La Srta. Elena Gallego em va fer descobrir la literatura, els clàssics, amb ella vaig gaudir de Dostoievki, Cervantes, Shakesperare, Galdós, Pio Baroja, Mercè Rodoreda, d’Eduardo Mendoza... no recordo haver esperat mai amb tant delit una classe. Però anava més enllà. Ens va traspassar a tot aquell grup de jovencells l’amor als llibres, a la literatura, a la cultura...

- La Srta. M. Teresa Pous ens va fer arribar el seu amor a la vida i al teatre. El seu compromís amb mil causes, la majoria perdudes, i el seu esperit crític. Ara des de la meva cinquantena llarga reconec en mi la seva llavor.

- El Sr. Baldiri (perquè el meu pare deia que tothom era Sr. o Sra. , que era un símbol de respecte). Tothom li deia Baldiri, jo el veia molt gran, estava curtit pel sol, i era un pescador del Port de la Selva.  M’agradava seure al seu costat, a la tarda mentre ell reparava les xarxes. I m’ha vingut al cap quan començava a escriure aquests post. No hi havia tornat a pensar... però recordo que el seu respecte i amor al mar anava més enllà de les seves paraules. Jo era molt petita i recordo la seva imatge, l’escalf de la seves paraules, l’interès de les seves històries, fins i tot la vorera on seia al costat de la seva cadira de fusta...

- Els meus metges de capçalera: el Doctor Luis Rojas-Marcos i el Doctor Valentí Fuster Carulla dels qui he llegit gairebé tota la seva bibliografia de divulgació de la relació entre la vida i la salut. El seu llenguatge planer i entusiasta ressona en mi. Em sé tota la teoria, practico la del optimisme i positivitat i em costa la de l’alimentació i l’esport.

- L’Héctor Ruiz Martín, el Jesús Guillén, l'Anna Forés, el David Bueno... aquest darrer temps s’han convertit en els meus docents i investigadors de referència per aconseguir informació contrastada de com aprèn el nostre cervell i com podem aplicar la informació en el aula i més concretament en els alumnes d’altes capacitats que formen part del meu món professional, ara. 

I tantes persones que han passat per la nostra vida deixant petjada. Molts des de les aules, des d’Infantil fins al Batxillerat i fins i tot de la formació continuada; des de les xarxes socials, des de els seus llibres i conferències,  des de l’experiència en el seu camp... La paraula màgica és VINCLE, connexió en el cap, en el cor, en l'emoció per viure i aprendre...

Avui em sumo a les paraules que podeu trobar al la web del Col·legi de Pedagogs: “El 27 de novembre, Dia del Mestre, volem retre un homenatge a tots els mestres que dia a dia amb implicació, compromís, responsabilitat i molta vocació, eduquen als nostres infants i adolescents fomentant valors universals com el respecte i la tolerància, promovent l’esperit crític a través de la participació i el debat envers l'entorn i la comunitat”.

Com a pedagoga, que treball per la inclusió a l’alta, desitjo que tots els docents del país siguin capaços d’acompanyar als infants i joves d’altes capacitats i atendre les seves necessitats. Que els permetin ser la millor versió d’ells mateixos tot desenvolupant les seves capacitats i possibilitats. 

Avui i sempre, Visca els Mestres! Els que ho són de títol o de cor. Que tenen la millor professió del món i en ella la segona paraula més bonica del diccionari.