La primera vegada que vaig sentir aquesta expressió va ser aplicada a l’esport, més exactament al futbol. Ja fa dotze anys que a casa vivim el futbol femení en primera persona. No m’ho podia creure. Aquell “fes-ho fàcil” que cridava l’entrenador era exportable a tots els àmbits de la vida. Quantes vegades ens hem complicat la vida inútilment? Som especialistes en cercar solucions enrevessades i solem reaccionar a fets que ni passen, ni passaran mai, perquè només viuen en el nostre imaginari.
Quan treballem
amb persones d’altes capacitats: intensitat, rigidesa, velocitat, maximitzar
les emocions, repensar-ho tot, pensaments intrusius... siguin infants, joves o
adults veiem que sovint són bombes de rellotgeria.
Fes-ho fàcil! Si
vols una cosa... demana-la! Què pot passar? Que t’argumentin un no? Ja tens més
informació i potser pots acomodar la pregunta. Pots reflexionar i valorar la
teva necessitat, modificar-la o concretar-la. Pots redefinir-la o arribar a la
conclusió que el que creiem que era una necessitat no era imprescindible ni tan
sols necessari. Quan reformules, dones valor al que vols i a partir del que
decideixes: insistir, si cal, o cedir, si no n’hi havia per tant.
D'això en aquest moment en diem Comunicació no violenta.
Comunicar d’una
manera senzilla, clara i assertiva, sol donar bons resultats. Quan cridem,
exigim, perdem els papers, els qui ens escolten només veuen la mala forma i no
escolten el missatge. Cal trobar el millor moment per comunicar sense que el
fet de cercar el millor moment eternitzi la situació.
Algunes persones
amb altes capacitats són perfeccionistes i exigents. Això es converteix en un
còctel perillós per la comunicació.
Per això és
important que des de petits, en el moment d’anar a dormir treballem el vincle
especial en el moment en que baixen la guàrdia i els agrada explicar coses.
Mares i pares amb orelles ben obertes i atentes per viure aquells moments d’or
en els que es teixeixen les paraules, els sentiments, les emocions, els somnis,
les pors, les propostes... Si ho fem des de petits serà més fàcil que ho puguem
mantenir (amb modificacions) a l’adolescència. Però no és l’únic moment en que
baixen la guàrdia: una passejada sense mirar-nos als ulls, un programa de tele
o una sèrie, el moment d’assecar-los els cabells després de la dutxa, el moment
de cuinar preparant l’esmorzar o el sopar, o aquell temps programat setmanal
mentre el germà o la germana fa una activitat extraescolar.
Aquesta
comunicació fluida fa que quan preguntis: “com et sents?” l’infant o jove no ho
llegeixi com un “tercer grau”. Com que cada
dia hi ha aquest petit entrenament amb coses petites, potser trivials que es comparteixen amb l’adult, faran
que sigui fàcil comunicar el que fa, sent i pensa.
