El tractament de l'error (Pares i mestres)

Una de les dificultats més importants que trobem en els alumnes d’altes capacitats és la baixa tolerància a la frustració. Avui parlarem de com viuen l’error i algunes eines per treballar l’encaix de l’error en l’aprenentatge i en la vida.

Des de molt petits han après amb facilitat. Sovint de manera precoç i sense cap esforç. Era com si els aprenentatges anessin cap a ells. La curiositat aplanava el camí, la memòria consolidava i establia relacions tot construint una xarxa de coneixements i procediments molt sòlida. Això ha provocat, durant molt de temps, una sensació molt plaent en la resposta dels referents enfront els aprenentatges mostrats per l’infant. 

Davant d’un repte, un aprenentatge nou, una dificultat sovint els infants o joves es plantegen què haurien de fer o quin és el seu resultat esperat. La pressió no sol venir de fora sinó que la provoquen ells mateixos. A partir d’aquí hi ha diferents maneres de d’abordar el resultat obtingut. Davant d’una nova proposta amb un nivell de dificultat superior...

- Per alguns la seva primera resposta és NO. “No ho sé”, “no puc”... no ho intenten. La possibilitat de cometre un error, de mostrar-se vulnerables davant dels altres, de que els altres riguin d’ell o ella els paralitza. Prefereixen no intentar-ho. Posen el fre de mà. 

- Altres ho proven una vegada: si surt bé cap problema, però si no surt com esperen... poden intentar-ho un o dos cops, però si l’error persisteix ho deixaran, o no faran ni el segon intent.

- Un tercer grup es creix davant del repte. No permet que la dificultat el paralitzi i lluita a través de la repetició o posant en marxa els seus recursos per aconseguir l’objectiu. El seu amor propi es transforma en energia i busca la sortida correcte.

- N’hi ha que es donen un temps per reunir forces per tornar-ho a intentar al cap d’un temps i poden engruixir qualsevol dels tres grups anteriors.

No hauríem de permetre que es bloquegin. De vegades, la seva hipersensibilitat els juga en contra. Els hem d’acompanyar i fer que poc a poc es vagin enfrontant amb la dificultat i l‘error sense quedar paralitzats.

M’agrada explicar-los que l’error forma part de l’aprenentatge. No el busquem però el trobem pel camí. Quan el trobem no ens hem d’empetitir sinó que hem d’aprendre d’ell i seguir endavant. Algunes vegades, tirar una mica enrere per agafar forces i seguir endavant; altres per confirmar un nou camí. Hem d’aprendre a llegir els errors perquè ens donen molta informació si els sabem llegir. El seu cervell ens entén però de vegades el seu cos encara no està preparat. Cal temps perquè cervell i cos es posin d’acord i treballin en la mateixa direcció. Però és bona fusta per cremar en aquest cervell que no para de pensar i que va fent seus nous conceptes i idees. 

És molt interessant com encaixem els errors els seus adults de referència. Ells ens observen sempre. Pensen sobre el que veuen. Van prenent les seves decisions, van coneixent com són i elaboren com volen ser.

Els va molt bé quan deixem idees sobre la taula i ells les poden fer seves. Un bon regal és un llapis amb una goma incorporada o una gran goma que esborri molt bé. Els errors sovint són inevitables però podem subsanar-los i seguir endavant.   

Els alumnes d’altes capacitats necessiten reptes. No és fàcil mesurar la dificultat d’un repte. Si és massa senzill no serà motivador però si la proposta és massa difícil potser l’evitarà. Podem proposar activitats sense sostre en les quals són els alumnes que pel seu propi interès miren de fer-les tan bé com poden. 

Alguns mestres o professors es queixen de que alguns alumnes d’altes capacitats no s’apunten a treballs d’ampliació proposats en obert a l’aula. Treballs que tenen una dificultat superior. La D. té una resposta molt clara: “si faig el que fa tothom tinc molt bons resultats però si faig coses més complexes ja no tinc assegurats aquests excel·lents resultats”.

Sabem que no treballen per imposició, que ho fan per seducció, per passió, per voluntat pròpia. Per tant, els hem de convèncer de que és important de que agafin aquesta opció. Podem apel·lar a la seva lògica i al seu sentit de la veritat i la justícia. De la mateixa manera que els infants que els costa no copien els enunciats, aquells que poden fer activitats més elaborades estan moralment obligats a fer-les. Potser els costarà arrencar però gaudiran fent aquestes noves activitats. Si no aconseguim que s’hi enganxin haurem de continuar treballant amb ells fins que ho entenguin i ho facin... de vegades és un procés llarg. Fins que no tanquin el paraigües i es treguin el xubasquero no es mullaran i això depèn clarament d’ells.

El Juanjo Fernandez és educador i comunicador. Fa molts anys que ens seguim mutuament. L'admiro perquè amb sap triar les idees i expressar-les amb dibuixos i aquest és perfecte pel tema d'avui.

Demà és la Candelera... Projectes i motivació (Docents)

Demà és el dia de treure el pessebre. Alguns potser heu obert uns ulls complets perquè ja fa molt de temps que vàreu guardar totes les decoracions de Nadal i també el pessebre. Les festes de Nadal que van començar amb la Immaculada, el 8 de desembre, s’acaben amb la Candelera, el 2 de febrer. Diu la tradició que el pessebre es posa per Santa Llúcia, el 13 de desembre, i es treu per la Candelera, el dos de febrer. Hi ha gent que segueix les tradicions per costum o amb la il·lusió de seguir el que va aprendre a casa... tenir el pessebre posat, encara que molts l’hagin tret té un sentit per a ell o ella. Treure’l demà, té un sentit.

Diem que quan alguna cosa té sentit per a nosaltres estem motivats a fer-ho. La motivació pot venir des de fora (per tradició, per imposició...) o des de dins (perquè li trobo un sentit). Quan en el món educatiu connectem amb aquesta segona motivació és quan les coses funcionen bé de debó.

En l’atenció a la diversitat a l’alta un dels reptes és connectar amb aquesta motivació del sentit. Hi ha mestres que troben aquest punt. Aquí teniu una proposta que té en marxa una mestra de Quart de Primària de l’Escola La Vinya de Camp Joliu de l’Arboç.

A la classe té dues nenes molt potents no identificades però que poden ser d’altes capacitats i dues més identificades una amb superdotació i l’altra amb un talent lingüístic molt potent. Els ha proposat un Projecte individual. El fan a casa i cada dimecres a les 11 es troben una estona per fer el seguiment del Projecte. Per l'edat de les alumnes, la mestra ha establert un treball molt pautat que permet un alt grau de creativitat. Elles han triat cadascuna un tema: la Màgia, les Fosses de les Mariannes, la fauna del Garraf i Juli Verne. Ha calgut temporalitzar la feina. Des de l’inici tenen marcades les dates en les que hauran de lliurar les tasques i així es poden organitzar. Cadascú les farà partint del tema que ha triat.

Veiem algunes propostes:

- Matemàtiques: 5 problemes que es resolguin amb les operacions que hem treballat a classe amb la temàtica del Projecte.  

- Català: Escriure un conte que hauran d’explicar a un grupet de Primer de Primària.

- Castellà: Fer una revista de curiositats sobre el seu tema.

- Anglès: Buscar una cançó sobre el tema i traduir-la.

- Medi Natural: preparar un Power Point sobre algun tema sobre la natura relacionat amb el seu tema per exposar-lo a classe.

 

Com veieu, són activitats molt obertes i sense sostre. La primera activitat i la segona ja les han lliurat. Els problemes són molt originals. Els contes són fantàstics en la forma i el fons. A tots ells hi trobem la portada, el text i les il·lustracions, l’índex, i fins i tot la contraportada amb un breu resum per animar a la lectura... Per la revista, la mestra els ha donat una cartolina perquè els serveixi de portada i contraportada... de ben segur que faran revistes molt interessants!

La mestra ens diu que estan entusiasmades i que quan acaben les tasques de classe van preparat, pensant, fent esbossos o acabant les feines que han de lliurar del Projecte. Aquesta és una proposta d'una mestra concreta amb la idea de respondre a les seves necessitats.

Aquestes feines no tenen sostre, volem dir que no hi ha una resposta concreta que sigui positiva, n’hi ha moltes de possibles; i a més que no ens hem de parar en un lloc concret, els alumne poden volar tant amunt com vulguin o poden anar en la direcció que desitgin.

Ho veieu molt difícil de fer? Com creieu que ho reben els alumnes? La mestra vol que ho expliquin a la classe perquè potser de cara al trimestre vinent pot ser que s’hi apuntin altres alumnes a fer aquest treball extra. La motivació per fer el Projecte prové de dins. 

Us hi apunteu a proposar un Projecte d’aquest tipus? Penseu-vos-ho bé i si voleu que en parlem... estem a la vostra disposició, podeu trobar-nos a atencioaltescapacitats@gmail.com

Avui la nostra foto és per Juli Verne.

 

Preparem el Carnaval (Docents i Pares)

Per iniciar el tema del Carnaval hem de parlar de diversitat dins de les altes capacitats. Jo hi he trobat gairebé de tot. Des de qui seria feliç sent el Rei Carnestoltes i llegint el Pregó, ben disfressat, posant-se cada dia els objectes més inversemblants fins aquells que comencen a somatitzar quan arriba el febrer perquè no poden suportar la vergonya pròpia i aliena d’aquestes dates. Per uns l’emoció es viu en positiu i pot ser desbordada i pels altres també es desborda però en negatiu. També hi ha qui ho viu com una etapa més i fa el que toca mirant de passar desapercebut. Alguns d’ells pateixen per la seva hipersensibilitat dels sorolls (batucades), la música a gran volum (a les rues), l’aglomeració de gent...

Novament cal posar la lupa en cada infant o jove i veure el que necessita. Alguns han treballat el tema i ens ho poden explicar bé però d’altres poden donar una resposta “No vull participar” que significa “No em preguntis” però que vol dir “Aquest tema l’hem de treballar”.

Les fetes són importants però és important trobar quin ha de ser el seu paper en la festa (i el de tots els infants però ara parlem de les altes capacitats). Tothom hi hauria de poder participar des de la seva manera de ser i fer. Evidentment és més fàcil quan encasquetem una disfressa a tots i esperem que tots facin el mateix (gaudeixin, facin una dansa o una rua)  però això no és real ni satisfactori per a tothom. 

Podem proposar diferents maneres de viure la festa? Les festes s’han de preparar, viure i guardar. Si tenim una visió oberta podem proposar mil coses segons les edats... aquí teniu algunes idees:

- Ajudar al disseny i confecció de les disfresses o complements.

- Ajudar al disseny i preparació del maquillatge.

- Ajudar a triar la música o a preparar la coreografia.

- Ajudar amb l’equip de música.

- Ajudar en tasques administratives.

- Ajudar en l’organització al servei d'ordre.

- Estar de cap de grup en la rua.

- Preparar texts o cartells per animar a la participació.

- Fer un anunci per la ràdio local per animar a la participació.

- Escriure el Pregó en grup però no llegir-lo.

- Llegir el Pregó però no escriure’l.

- Fer fotografies per documentar l’acte.

- Viure la festa per redactar la notícia pel blog de la classe o per la web de l’escola.

- Viure la festa per explicar la notícia per ràdio local.

- Viure la festa per crear un vídeo per Youtube.

- Viure la festa i fer entrevistes per mostrar l’experiència de la festa.

- Recollir dades reals per després poder preparar problemes de mates sobre el Carnaval. 

Com heu vist hi ha moltes possibilitats però les hem d’activar. Alguns pensen que només hi ha blanc o negre: o et disfresses o no participes i hi ha una extensa gama de grisos. Potser d’entrada algú pot quedar parat i no saber escollir què pot fer i evitar triar però per això comencem a parlar-ne amb temps. Molts necessiten fer “xup xup” i anar remenant i trobant quin pot ser el seu lloc. On poden gaudir... tothom hauria de poder gaudir de la festa i tenir-ne un bon record.

Per què no es fan predeteccions? (Docents)

Porto des del 2013 immersa única i exclusivament en les altes capacitats. Pedagoga de vocació i formació, i amb molts anys d’escola a l’esquena en els que les altes capacitats no havien format part del meu vocabulari habitual, tot i que ens els quaranta nou anys de l’escola s’havien fet dues acceleracions. 

Avui, el 2021, han canviat moltes coses. L’any 2013 quan vaig començar en aquest àmbit, vaig trucar a totes les escoles privades i concertades de Barcelona, Hospitalet, Esplugues, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat... necessitava tenir un interlocutor que tingués poder de decisió per introduir a l’escola les altes capacitats. Em vaig trobar amb mitja dotzena de negacionistes ("aquí no en tenim, ni n’hem tingut mai"), una monja realista ("potser en tenim però les nostres necessitats són molt bàsiques i no podem diversificar els pocs recursos dels que disposem"), una desena de centres que ho estaven treballant (des d’un cas que atenien fins els qui ho tenien sistematitzat amb protocols d’actuació). Però la gran majoria, no tenien entre les seves prioritats l’atenció a la diversitat a l’alta. Tenien molts fronts oberts i l’entrada de les plataformes i els ordinadors a l’aula feia que tota la formació anés en aquesta direcció perquè calia tenir un element diferenciador que permetés seguir tenint clients en aquesta escola concertada i lliure.

Avui, quan arribo a les escoles el panorama és diferent en la forma però no gaire en el fons... N’han sentit a parlar molt més, potser estan portant algun cas però no hi ha una formació de centre ni una sistematització de com treballar la diversitat a l’alta. Les escoles continuen tenint molts fronts oberts, i només ha faltat la pandèmia amb tots els seus protocols d’actuació, la necessitat de tenir la possibilitat de que l’escola presencial es converteixi en on line d’avui per demà amb tot el que això comporta.

L’atenció a la diversitat per aquells infants i joves amb dificultats està força treballada però l’atenció a la diversitat a l’alta és una realitat que en molts casos encara depèn del mestre i pocs centres tenen un plantejament integral. Tot i això, vaig veient que hi ha interès i que malgrat totes les altres formacions, les altes capacitats s’estan fent un lloc entre elles perquè són una necessitat real. Aquests nens i nenes estan a les aules i atendre’ls o perdre’ls depèn de nosaltres.

Fins ara he parlat principalment d’escoles concertades o lliures perquè les meves  primeres trucades en aquell llunyà 2013 a les escoles públiques van topar amb la “falta de pressupost”, “això cal programar-ho amb temps”, “ara impossible tenim altres focs que cremen”... per tant la meva incidència en les escoles públiques ha estat a partir de l’atenció a alumnes puntuals, la formació puntual a través de l’EAP de Sant Martí, una formació pels docents de l’Institut Tres Turons d’Arenys de Mar, píndoles de formacions gratuites als docents d'algunes escoles i instituts d'Arenys de Mar i de Munt, i l’assessorament durant tres cursos al l’escola El Farell de Caldes de Montbui. 

Avui la introducció ha estat llarga però crec que era imprescindible per situar el moment en el que estem respecte a les predeteccions.

Des de les direccions dels centres la predetecció sol veure’s com un problema. Genera feina. Després caldrà atendre. També generarem famílies descontentes perquè algunes famílies volen tenir fills d’altes capacitats i no els tenen i altres que els tenen voldrien amagar-se i que no es faci res d’especial encara que ho necessitin. Per tant, fer la predetecció , a priori, suposa un problema per l’escola.

Però la realitat no és aquesta. Fa ja set anys vaig començar a fer el seguiment d’un alumne de Maristes Igualada. A l’any següent la directora em va cridar al seu despatx i em va parlar de que a l’escola tenien molt treballada l’atenció a la diversitat per baix però no la diversitat a l’alta, i de fet feien accions puntuals però els agradaria tenir una formació i planificació de com atendre aquests infants i joves. I ens vam posar a treballar. Primer fent formació i sensibilització de mestres: Infantil, Primària i Secundària. Després orientant la creació de materials propis per atendre aquesta diversitat. I de manera paral·lela fent la predetecció d’aquells alumnes que mostraven característiques pròpies de les altes capacitats (que no sempre eren èxit acadèmic) derivats pels pares o pels mestres. Això va fer que cada sis mesos aproximadament teníem noves predeteccions. Després de la predetecció venia la identificació a través d’un gabinet de psicòlogues especialitzades en altes capacitats. I novament en paral·lel l’atenció als infants o joves. S’ha anat fent poc a poc, amb naturalitat, al llarg dels anys... en aquest moment tenim identificats una quarantena d’alumnes a l’escola i oferim un servei integral d’atenció als docents, a les famílies i als alumnes.

La predetecció consisteix en els qüestionaris per les famílies que ens proposa el Departament d’Ensenyament que provenen de la Dra. Luz Pérez, una eminència en el camp de les altes capacitats.  Nosaltres hi afegim també un qüestionari de capacitats i el d’intel·ligències múltiples. Amb tot això podem tenir una imatge a grans trets de l’alumne que ens marcarà si cal continuar fent les proves objectives d’identificació. 

Vaig trobar una escola privada de Barcelona, l'Escola Pérez Iborra, que va fer identificació a tots els alumnes de Primària i Secundària de l’escola per donar una atenció més acurada. 

El cost, encara que petit, de vegades també és un problema en aquest moment amb el que comptem amb els dits de les mans ... per això si aconseguim algun tipus de financiació sempre és millor que carregar-ho a les famílies... cadascú se sap lo seu...  

En aquest moment estem en un projecte que ha estat acceptat pel Fons Social Europeu. Dins del Programa Emocions de l’escola pública Sant Cristòfol de Begues hi ha una àrea d’altes capacitats en el que farem la predetecció d’Infantil de 5 anys i Tercer de Primària. 

Alguns es mostren, altres s'amaguen, altres no saben què els passa... Trobar aquests infants i joves és una necessitat perquè puguin rebre l’atenció que necessiten. Aquest és el primer pas i no és un problema, és l’inici de la solució.

El "temps d'espera" a l'aula (Docent)

Alguns infants i joves d'altes capacitats diuen que s’avorreixen a classe. Aquest verb: avorrir-se, no sempre està ben comprés. Hi ha qui es pensa que volen que els facin titelles o que els tinguin sempre entretinguts, però no es tracta d’això. Quan parlem d’avorriment solem parlar de temps d’espera. Temps de repetició de conceptes o procediments que ja coneixen i temps d’espera real per poder continuar avançant.

Aquest temps d’espera arriba a desesperar alguns infants, però a altres els inocula el verí de l’espera que és perdre el temps amb cara de que no passa res. Alguns s’acomoden i aprenen a esperar en la pitjor de les seves versions: desconnectant.

Per això és important que tinguem un pla B per aquests moments. Solen donar-se principalment en les matèries troncals: matemàtiques i llengües... 

Per a ells proposo un dossier de feines d’ampliació i aprofundiment. Els exercicis han de ser diferents i curts perquè els puguin deixar en el moment que la classe es torna a posar en marxa. Per això cal una certa disciplina personal. Però normalment com que són “en lloc de” el temps d’espera i són diferents i enciclopèdics (aporten informació que desconeixen) els solen agafar de bon grat. A més no necessiten més material que el propi dossier i el llapis i la goma. No són massa bonics perquè no s’hi vulguin afegir alumnes que necessiten l’explicació repetitiva. Ha costat trobar el punt just però crec que ja el tenim.  

El contingut és variat: a matemàtiques partim del contingut del curs, hi afegim problemes ràpids en els que hi ha algun parany pel que han d’estar atents, hi ha jocs de lògica, hi ha ordenació de nombres o elaboració de gràfiques partint de les dades donades, també hi ha problemes sense enunciat que hauran de crear partint de l’operativa o de la resposta...  a llengua hi ha morfologia, sintaxi, correccions, redacció, atenció ... partint de temes concrets... (en les llengües encara no hi ha tots els dossiers en marxa...).

En el cas de la llengua estrangera (l'anglès) ens trobem amb alumnes que tenen facilitat, són nadius o fa anys que fan classes extraescolars d'anglès i coneixen el vocabulari o les expressions que comencem a treballar a l'aula. En aquests casos sovint proposem llibres de lectura en anglès, tenint en compte el seu nivel. Com sempre demanant autorització visual per poder començar i amb el compromís d'escoltar la classe com qui escolta la radio...

La idea és proposar aquest dossier als infants que creiem que ho poden necessitar siguin d’altes capacitats o de bon rendiment. Potser algun alumne d’altes capacitats encara no pot afegir-s’hi perquè no te prou soltesa en la matèria o prou motivació. Cal comentar-li que quan estigui preparat ell també farà dossier d’ampliació i aprofundiment.

Com que el moment d’inici de la repetició del que ja saben el controlen ells, els demano que sol·licitin autorització visual als mestres per poder treure el dossier i començar a treballar escoltant la classe com qui escolta la radio. 

No els hem de donar cap tipus d’autoritat perquè és molt freqüent que s’extralimitin. Ells tenen tan clar els moments d'espera que poden tirar pel camí del mig i fer la seva. D’aquí la necessitat de demanar autorització visual. Malgrat siguin políticament correctes no està de més aquest petit gest. Volem diferenciar entre aprendre a esperar i emplenar el temps quan l'espera ha de ser llarga.

Cada cert temps hauríem de fer la valoració d’aquest treball. Els podem intercanviar i que ells facin la correcció però sempre al final hi ha d’haver la part del mestre. La valoració pot no entrar en les notes però sí en els comentaris.

Amb aquest recurs, deixem enrere l’ ”avorriment de la repetició”. Us hi apunteu? Aconseguim que les hores de classe estiguin ben aprofitades per a tots els infants i joves!

Preparem el Dia de la Pau (Docents)

En moltes escoles es treballa com eix transversal el tema de la Pau i d’una manera més concreta el 30 de gener com a Dia Escolar de la No-violència i la Pau  (o el seu acrònim DENIP), conegut també com a Dia Mundial o Internacional de la No-violència i la Pau. Aquesta data va ser proposada l'any 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, i és una iniciativa d'Educació No-violenta i Pacificadora, difosa internacionalment.

Es practica a escoles de tot el món, els dies 30 de gener i propers (aniversari de la mort de Mahatma Gandhi). Als països amb calendaris escolars propis de l'hemisferi sud, pot commemorar-se el 30 de març i dies immediats.

El DENIP propugna una educació permanent en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no-violència i la pau. El seu missatge bàsic diu: "Amor universal, No-violència i Pau. L'Amor universal és millor que l'egoisme, la No-violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra". Lanza del Vasto, deixeble directe del Mahatma Gandhi i fundador de la Comunitat de l'Arca, a una entrevista concedida a Sevilla (1976) va dir: "Sigui així a totes les vostres escoles. Establiu un dia dedicat a la No-violència".

Aquí cada centre fa el que pot i el que vol... des  de un petit acte fins a un seguit d’actuacions permanents en el temps sobre aquest tema. 

En el que es proposa a l’escola o als diferents cursos segurament no hi podem intervenir gaire però sí en què proposarem aquest curs pels nostres alumnes d’altes capacitats i pel pom de dalt de la classe.

Sovint els alumnes d’altes capacitats són hipersensibles i tenen molt clars, de vegades intensament clars conceptes com justícia, respecte, cooperació... però el que el seu cap entén no sempre el seu cos pot posar-ho en pràctica (en diem disincronia). 

Els és molt interessant conèixer la vida de persones que han treballat per la Justícia i la Pau. Des de gent del nostre entorn més pròxim fins persones ben reconegudes amb premis internacionals com els  Nobels de la Pau, o persones sense reconeixement extern però que fan del món un lloc millor.

Els va molt bé fer una feina de reflexió i d’acció. Segur que nosaltres ben poca cosa podem fer per aturar els conflictes bèl·lics internacionals però sí que podem fer coses perquè hi hagi millor ambient a casa, a l’escola, al nostre barri o a la nostra població... 

Un llaç blanc és un símbol. Un colom amb les mans de tots els infants, les petjades digitals de tota l’escola o les nostres fotografies també és un símbol. Quan tots actuem el símbol s’esdevé una realitat.

Una lectura, un treball, una cançó, una biografia, una carta per l’alcalde o el president del govern, per fer arribar el nostre agraïment als qui fan el que cal i més del que poden... diferents propostes per escollir... l'arbre dels desitjos, el mur dels graffittis, les paraules boniques, un abecedari de Pau...  La base per la feina de la Diada a l’escola... vosaltres decidiu però si compteu amb ells, us ho agrairan. Recordeu que alguns necessiten micro i focos, i uns altres mimetitzen amb la paret, però tots necessiten participar i sentir-se útils en una societat que necessita de les mans de tots, també dels qui més capacitat tenen. Els hem d’ajudar a que gaudeixin d’estar al servei de la comunitat posant les seves capacitats al seu servei.

Què els proposareu aquesta vegada? Penseu-hi. Estem a temps...

Ampliacions i aprofundiments 1 (Docents)

Hi ha alumnes que quan acaba la classe es queden amb gana. Volen més. Però si de manera habitual no se’ls proposa res més es van acomodant. Uns, veient que és el que hi ha, s’acomoden. Altres, comencen per buscar pel seu compte i això dura més o menys temps... però en molts casos s’acaba apagant. Només aquells que tenen una gran persistència mantenen la curiositat. 

Aquest és el cas dels alumnes d’altes capacitats que solen tenir una gran curiositat d’inici però quan veuen que les seves preguntes no són ben valorades a l’aula, que molesten... deixen primer de fer-les en veu alta, però les segueixen pensant. Al cap d’un temps, poden deixar de pensar-les i aquí comença el desastre... Es converteixen en consumidors de petits tastets de coneixements que es van repetint.

Aquesta vegada parlem d’infants que poden escriure, que tenen bona autonomia de feina.  El primer que els podem proposar, donat que les preguntes poden no ser de l’interès dels companys o poden entorpir el coneixement lineal que vol transmetre el docent, és que anotin en una llibreta les seves preguntes. Algunes es respondran amb l’explicació però d’altres quedaran obertes al final de la classe. I aquests seran els seus primers deures: respondre a les preguntes, buscar aquestes respostes i les que sorgeixin d’aquestes respostes...

Però és important la valoració d’aquestes descobertes que en faci el docent. Seria bo tenir-ho en compte i que en moments en que la classe està fent exercicis més mecànics pugui acostar-se a l’alumne i preguntar-li quines coses interessants ha descobert. Si no pot ser personalment, que sempre és millor, potser podeu tenir una correspondència epistolar perquè us pugui comentar  aquestes descobertes i comentar-les per correu electrònic. No es tracta tant de que tingui una repercussió en la nota sinó en els comentaris valorant la seva curiositat i la voluntat de buscar les respostes pel plaer de trobar-les. 

Aquest feedback el pot rebre també des de casa però el  del mestre és molt bo perquè vegi que no ens hem de quedar només amb la base i que podem anar tan alt com vulguem.

La fórmula de l’ampliació o l’aprofundiment pot ser diferent segons el tipus d’infant.

 Alguns no volen fer coses diferents dels companys i per tant solen rebutjar les activitats diferents. Només hi entren si treballem amb el pom de dalt de la classe i ho demanem en obert a la classe o a un petit grup d’alumnes interessats en el tema. Podem sol·licitar una activitat de crear preguntes sobre el tema que estem estudiant per poder fer repàs el dia abans de la prova escrita en forma d’autoavaluació o de concurs per grups....També podem proposar una ampliació del tema. Hem vist l’energia eòlica i proposem recollir dades sobre els parcs eòlics a Catalunya. Hem vist el sistema respiratori i proposem fer un díptic amb bones pràctiques per tenir cura del nostre cos, o  incidir en dues malalties respiratòries. Podem també demanar curiositats de l’àmbit que treballem...

Podem treballar aquests temes en nom de la classe sense que es sàpiga l’autor. Alguns alumnes estan més tranquils amb aquesta fórmula que els allunya de ser el setciències i els permet fer una feina per la comunitat. Amb el propi reconeixement i el del mestre els és més que suficient. 

Altres necessiten que sigui explícita la seva feina i reconeguda per tothom. 

Realment és molt important posar la lupa en cada alumne i veure què necessiten. 

Podem proposar feines individuals o per parelles. Quan hi ha més d’un participant en l’elaboració cal aclarir ben bé què fem i com ho farem. Si la finalitat és que debateixin, comparin i facin un treball que sigui la síntesi de tots dos; o sigui

només el doble de dades i un repartiment dels temes que els porta a dos treballs individuals en un... Als infants i joves d’altes capacitats els agrada treballar en grup quan és de veritat. Quan hi ha debat i implicació. Quan s’ha d’estirar d’algú o treballar per altri no té cap sentit per a ells. Parlar-ne i triar una bona parella de feina pot ser molt estimulant. Aquests treballs es poden proposar a llarg termini però amb temporalitzacions clares i avaluacions de com va el treball. Poden anar en paral·lel amb el curs i tenir-hi relació o no, o estar més relacionats amb els seus interessos. 

Podem fer servir moltes possibilitats però no hauríem de permetre que els nostres alumnes es quedin amb gana. Podeu fer la pregunta directe però n’hi ha que porten tant de temps acomodats que no volen sortir de la seva zona de confort encara que els sigui imprescindible. Esteu atents als seus ulls, els brillen quan aprenen coses noves, la seva cara és diferent quan estan il·lusionats amb nous coneixements.