Preparem les vacances (Pares)

Aquest trimestre, com tots, s'acaba fent molt llarg. Els últims dies abans de vacances sura per l'escola aquella sensació que les notes ja estan posades, i que el que fem “no compta”... per això, sobretot en Infantil i Primària, es respira un ambient de relax. Un relax trencat per aquell mestre que posa un examen dijous. Barrejat amb l'olor de les mones dels petits (tradició catalana en la qual els padrins regalen un pastís amb figures de xocolata per a menjar el Dilluns de Pasqua i que en molts centres escolars s'avança i es converteix en un treball pre-vacances). També és un temps d'ordenar i preparar les carpetes amb totes les fitxes i documents realitzats. En alguns casos, també és el moment de fer neteja perquè pugui arribar el tercer trimestre, després de vacances, i omplir-lo tot de nou.

Els nostres nens i joves d'altes capacitats necessiten vacances. Us proposem una manera de preparar-les.

Podem aprofitar aquest cap de setmana a casa per a preparar les vacances. Són uns dies que poden passar tan de pressa que ni els vegem, o els podem omplir amb tota l'extensió de la paraula vacances.

El primer que necessitem és que demà divendres tots els membres de la família facin la llista de les coses que voldrien fer aquests dies, i la deixarem reposar fins dissabte. Dissabte, en rellegir-la, podrem afegir o eliminar el que creguem convenient. El tercer pas seria ordenar les activitats per prioritats. I amb aquests llistats a punt ja podrem fer la reunió familiar. Els pares preparen el marc i escolten els fills per a anar construint el calendari. Totes les sessions són diferents depenent de l'edat dels fills, del vostre estil de família, de la tradició que tingueu de fer coses en comú… Tenir-lo organitzat ens permet que puguem moure'ns entre el que volem fer tots; tenir un temps i un espai. Intentar que hi hagi temps per a fer activitats junts i separats, activitats fixes i altres obertes... El nostre calendari no està escrit en pedra, però tampoc hi cap tot...

Planificar és un bon exercici. També ho és avaluar com ha anat, com ens hem sentit, i si creiem que ho podem millorar la pròxima vegada.

Si fem aquest “treball” pre-vacances, ens assegurem que quan arribi el Dilluns de Pasqua, i mengem la Mona (tradició ben catalana); i mirem enrere, les nostres vacances potser s'hauran assemblat a les que volíem, o haurem après per a les properes...

Per si algú no té idees o les heu acabat, fa molts anys vaig llegir un llibre que vaig rellegint de tant en tant. Són coses que un nen hauria d'haver fet abans dels set anys (i si és després no crec que hi hagi molt problema). Algunes activitats m'agradaria haver-les fet com a filla o amb les meves filles. Vosaltres... encara sou a temps!

- Voler guanyar i saber perdre.

- Saber cuinar dues receptes.

- Haver perdonat a un adult.

- Haver participat en una excursió nocturna.

- Haver collit mores d'un arbust.

- Saber-se un poema de memòria.

- Haver fet una col·lecció o tenir ganes de fer-la.

- Saber guardar un secret.

- Recordar una promesa complerta.

- Haver compartir amb un adult un problema sense resoldre.

- Haver sentit la tensió i l'expectativa que provoca un full en blanc.

- Haver entrat en un riu.

- Haver sembrat i recollit.

- Saber connectar i desconnectar aparells.

- Haver examinat el nervi d'una fulla i les línies de la pròpia mà.

- Tenir tres colors preferits.

- Saber diferenciar les fruites per la seva aroma.

- Conèixer insults i paraulotes en dos idiomes.

- Saber que no tots els desitjos es compleixen.

- Haver pintat un autoretrat.

- Conèixer dues constel·lacions.

- Poder fer alguna cosa bastant bé perquè ho has practicat.

- Saber pelar la fruita amb forquilla i ganivet.

- Saber la diferència entre observar, mirar i contemplar.

- Gaudir del silenci i de la música.

- Escriure i rebre un missatge xifrat.

La de l'entrada en un riu la vam fer aquests estiu. Les meves filles ja tenen vint-i-nou i vint-i-quatre anys, i va ser fantàstic. Mai és tard!

Us desitjo unes vacances plenes del que vulgueu, però ocupeu-vos que hi hagi també un temps per badar, per pensar, per passejar, per estar sols i riure junts, i per fer-nos pessigolles... Us desitjo unes bones vacances.

Tot encaixa (Pares i Docents)

 

Sovint parlem de les dificultats que troben els infants i joves d’altes capacitats però hi ha moments en els que tot encaixa. Hi ha gent que ha patit tant que no sap reconèixer aquests moments i ja pateix per quan acabin o no els sap gaudir perquè esperen que es trenquin en qualsevol moment. Però quan les coses van bé és el moment de gaudir-les.

Hi ha moments en els que tot encaixa. A Secundària ja s’ha acabat el segon trimestre i és el moment de la collita. Quan els resultats són bons hem de gaudir-los. Intentem concretar en bona feina: coneixements (què aprenem), procediments (com expressem el què aprenem), relacions entre iguals i amb els adults...

Molts es pregunten... quan arribarà aquest moment? La veritat és que conviure amb algú d’altes capacitats pot no ser fàcil. Amb alguns és monòton amb altres pot ser ben diferent però sol ser intens. Hi ha tanta diversitat, pot haver-hi tan canvi o tanta monotonia que tornem a dir que cal posar la lupa en cada cas i no podem fer generalitzacions perquè sempre trobarem algú que no s’hi senti inclòs.

Hi ha joves que ja fa anys que van ser identificats i que es van treballant. Mica en mica anem veient els fruits de la feina. Poc a poc anem veient que van trobant la seva pròpia manera de fer les coses. L’acompanyament els ajuda. Ells han de tenir la possibilitat i el temps de reflexionar i actuar. El seu cap ho entén tot però el seu cos no sempre està preparat o disposat a fer-ho. Han de trobar el seu estil. Com més capaços siguin de descobrir-se i desplegar les seves capacitats, més podran connectar amb el que són i amb el que poden arribar a ser. Quan tot això passa veiem un somriure que neix de dins que il·lumina els seus rostres.

Hi ha molts moments del procés en els que estem dins del bosc i ens veiem voltats d’arbres molt alts que no ens permeten tenir una visió de conjunt perquè el dia a dia ens venç. Sembla que visquem el dia de la marmota, que recomença cada vegada i retrobem cada dia les mateixes dificultats. Sembla un bucle que no podrem trencar mai. Alguns pares els costa tornar a casa al vespre perquè segur que, en un moment o altre, el seu fill o filla mostrarà la seva intensitat i la seva rigidesa. Una altra vegada ens enganxarem per: els seus efectes personals deixats per terra, l’hora de la dutxa, el temps d’estudi, l’ordre a l’habitació, la bossa d’esport a l’entrada, la roba bruta que no arriba al cossi, el temps d’ordinador... És terrible viure en aquest bucle perquè ens fa perdre l’esperança i sense voler ens anem quedant paralitzats i deixem de fer. Això només diu a l’infant que no creiem que ho pugui fer, que no creiem que sigui capaç i que la constatació la tenim a la vista. Sembla que no hi podem fer res. Quan cada dia hem de dir el mateix amb el mateix resultat és molt pesat però un dia, un bon dia... la cosa canvia! Sembla que les peces encaixen. Ells prenen consciència i s’hi posen. Quan són capaços de posar l’energia en aquestes petites feines o hàbits. Quan són capaços de veure que poden fer-ho, que es bo que es faci, i que poden ser protagonistes de la seva pròpia vida. Aquest “cleck” és fantàstic!

I el segon nivell és quan la constatació del canvi ve de l’exterior. Poden ser les notes de l’escola o un comentari de l’entrenador o del profe o de l’àvia... aquest dia el canvi o la millora es consolida. Entra en el moment ja no només ho veig jo, els altres ho veuen i valoren que no és flor que no fa estiu sinó que es va fent realitat, una nova realitat.     

Les persones ens anem construint al llarg de la nostra vida. Ara sabem que no tot s’acaba als set anys. Les neurociències i l’estudi del cervell ens parla de que hi ha neurogènesis i poda neuronal, que seguim creant i confirmant els millors circuits neuronals pel que volem fer. Aprenem al llarg de tota la vida però a la infància hi posem les bases. I quan el que anem consolidant és positiu hem d’anar creant un històric de bones experiències a les que acudir en els moments més complexos. Si ara és un bon moment, o és susceptible de poder-ho ser... aprofita’l! 

 

Faig tot el que puc però res és prou... (Pares i Docents)

La maternitat-paternitat no és fàcil. Deien que els infants venien amb un pa sota el braç, però mai ningú ha dit que vinguessin amb un manual d’instruccions.  Tots els pares i mares l’haguéssim agraït tant com un petit botó d’on-off per moments d’emergència. Però si tots els pares ho hauríem agraït, els pares dels infants i joves d’altes capacitats segur que serien capaços d’iniciar una recollida de signatures avui mateix per aconseguir-los, si fossin possibles.

Si només poguéssim fer servir un adjectiu per definir-los diríem que tots són intensos. La intensitat tenyeix la seva vida i els pot afectar de maneres molt diferents,  però sens dubte, la intensitat potser una de les característiques més freqüents. Però n’hi moltes altres: curiositat, rigidesa, hipersensibilitat, poc autocontrol, necessitat de novetat i moviment, fort sentit de la justícia, necessitat de la veritat, preocupació extrema per tot i tothom, observació escanejadora, incontinència verbal, memòria d’elefant, disincronia entre la part cognitiva i l’emocional... tot a l’extrem. I quan un vehicle va a tota velocitat es molt més difícil de conduir perquè en la conducció hi comencen a aparèixer altres elements diferents del cotxe, l’expertesa del conductor o la carretera. La pròpia velocitat juga un paper molt important que farà que el gaudi del paisatge i el temps de frenada siguin molt diferents d’altres vehicles que funcionen  a una velocitat més raonable.

Els infants d’altes capacitats ho són des de sempre. Venen així de sèrie encara que els identifiquem als tres, als sis, als deu, als quinze o als quaranta anys. Ja són. I els pares ho saben encara que d’inici no lliguin caps. I com que poden ser molt diferents és molt habitual que no sapiguem què passa. Haver-los de pujar sense saber per què són com són pot arribar a ser molt complex. Hi ha fills que sembla que ho posen fàcil però n’hi ha d’altres amb els que tot el que fas mai és prou.

Aquest era el comentari d’una mare. "No paro, em desvic per ells, sempre buscant coses que els vagin bé, activitats engrescadores, aliments saludables, companyies positives. I enlloc de gaudir-ne i ser agraïts encara exigeixen més. Res és suficient. Cada cinc minuts novetat. Sempre en volen una mica més". Evidentment no és el cas de tots però a qui li ha tocat no el consola gaire, per no dir gens, que hi hagi infants i joves que sembla que vagin sols.

Què podem fer amb aquell infant o jove que no s’apassiona per res. Tot el que li proposem li sembla un rollo, bufa, remuga... Sembla de sabó perquè quant més el vols agafar més se t'escapa de les mans.  

Què podem fer amb aquell que té arrencada de cavall i parada de burro... Sembla que s’apassiona però li dura dos dies, pot ser que tot li vagi bé però no el motiva prou...

Què podem fer amb aquell  infant que té un tema: dinosaures, l’espai, els animals extingits, els egipcis, els romans, els cavallers medievals, els nombres, el Titannic, els volcans... que l’interessa moltíssim mentre la resta del món sembla transparent i ni la veu?   

I amb aquella noia que necessita més vitamines cognitives però que vol passar desapercebuda perquè no vol que malparlin d'ella i les seves amigues la deixin de banda?

I amb aquell que vol fer només la seva i no en vol saber res de les coses que toquen i no són negociables? Vol que el món giri al seu voltant i ho aconsegueix quan la família cedeix amb tal de que el nen no s’enfadi i no faci rebequeries, perquè ja no és tan petit. 

I amb aquell que és capaç de llegir sobre l’espai i els forats negres però quan  hi ha un problema a classe i el professor li diu que li posarà set negatius no ho sap descodificar i s’ho pren al peu de la lletra i es trenca per dins perquè sent que ja té aquesta matèria suspesa per sempre i no li donaran el títol.

I aquell que no para de bellugar-se, que no para quiet a la cadira, que li cau tot, que necessita tenir les mans ocupades  i tothom pensa que és un TDA però el que necessita és que li donin una estona per bellugar-se i un motiu per estar quiet?

I aquell que després de 8 anys decideixen que ara ja no és Asperger i les seves dificultats de relació potser eren degudes a la timidesa, a la dificultat de gestionar la frustració, a la rigidesa del seu comportament, la intensitat de les altes capacitats i ara ha aconseguit una relació “normalitzada”, amb qui ell vol i sempre des de la discreció.

I aquell que respon de manera agressiva, prepotent o de manera sumisa i amb inferioritat; perquè està fart d’esperar i no entén per què sempre és l’estrany, el “raret” i per què els seus companys no l’accepten com és?. 

Podria proposar-vos mil casos reals de nois i noies, de pares desesperats perquè aquests nens i joves no responen a la imposició, responen únicament a la seducció, a la força de la raó, de la justificació de la paraula que han d’entendre i veure com a positiva per a ells per començar un canvi de comportament. Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic.

A la pregunta què podem fer la meva resposta és ser-hi. Estimar-los sempre. Escoltar-los sempre. Intentar, partint de validar els seus sentiments i emocions, que puguin posar paraules a les seves dificultats, al que els angoixa present o futur. Un cop tenim definit el problema podem pensar mil solucions. Ells només han de fer servir la seva, la que els encaixi, encara que per trobar-la necessitin diferents intents. Com a pares, de vegades ens sentim sols, se’ns acaben les idees... en aquests moments és important contar amb un interlocutor vàlid, o amb una xarxa de persones que saben de què parlem i què estem vivint.

Això sí, quan comença el canvi, que sol començar amb un primer pas, és fantàstic. No hi ha receptes, ni varetes màgiques però quan connectem amb ells i es posen en marxa... és fantàstic!