Dificultats d'autocontrol (Pares i Docents)

 

Els infants i joves d’altes capacitats solen ser intensos, hipersensibles, rígida, paladins de la justícia... aquesta combinació en majúscules, com tot el que viuen forma un còctel explosiu per les petites coses de cada dia, sobretot quan hi afegim la guinda d’una memòria d’elefant.

 

Avui parlarem de les dificultats d’autocontrol. Normalment quan parlem amb ells ens entenen. El seu cervell ens entén però molt sovint el seu cos encara no està preparat per fer el que el seu cap entén. D’això en diem disincronia. La cognició, l’emocionalitat i la part física poden estar en tres temps diferents d’evolució. Això els sol fer patir molt.

 

Encara que vulguin no poden passar de llarg o mirar cap a una altra banda quan troben una situació d’injustícia que pot no afectar-los directament, sinó que afecta a un company, o a algú més dèbil. Encara que hagin sortit escaldats en ocasions anteriors, no ho poden evitar. Es senten interpel·lats personalment, tot i que sovint acaben patint les conseqüències que potser no reben els que s’estaven barallant o estaven implicats directament en els fets perquè ells són molt intensos i els és difícil frenar.

 

Altres vegades senten les mirades d’altres o els seus comentaris com atacs (de vegades pot ser cert, però altres vegades són casualitats). En sol fer una lectura negativa i obra en conseqüència de vegades amb intensitat o impulsivitat.

 

Necessitem conèixer bé les característiques dels infants i joves d’altes capacitats perquè sinó podem minimitzar els seus sentiments i no els podrem acompanyar en el procés de resoldre aquestes situacions de descontrol que els fan patir molt a pilota passada, però que no saben veure-les venir. Sovint aquesta feina es fa a casa però ha de ser acompanyada o al menys coneguda des de l’escola.

 

Tot de cop no ho podrem resoldre però fora del moment de tensió sí que hem de parlar amb l’infant o jove sobre el que ha passat. Alguns no en volen parlar perquè els recorda el que han fet malament, o es senten jutjats o acusats. Cal anar preparant el moment i és molt important que col·labori. Potser al començament només pot escoltar però poc a poc necessitem que ho processi i faci seu el problema per arribar a una solució. No podem fer retrets, ni un to de renyar. Hem d’escoltar, acollir el que diu que no vol dir ni reafirmar-ho ni estar d’acord. Cada situació és diferent. Hem de saber escoltar i poc a poc anar-lo portant a veure la realitat objectiva: què ha passat. La culpa no sempre és d’ell, però tampoc sempre és dels altres. Amb aquest temps de reflexió amb veu alta hauríem de poder definir què ha passat i quines han estat les causes. També haurem de buscar com ho podríem haver solucionat. Buscar diferents opcions perquè ell trobi quina és possible per a ell. Cal buscar solucions per a la propera vegada perquè encara que no vulguem... hi haurà una altra vegada.

Cal parlar amb el seu cervell que ens entén, i el seu cervell i ell ja s’aniran posant d’acord. Recordeu que té un pensament constant i les nostres xerrades poden ser bona llenya per cremar.

 

Com es podia haver evitat, com s’ha sentit tothom en aquesta situació; si han contravingut alguna norma; si ara, veient les conseqüències hauria actuat igual... Segurament en un altre moment podrem parlar de la memòria d’elefant per recordar els greuges o el que li han anat fent al llarg dels anys els uns i els altres... però això serà tema d’un altre post.

 

 

 

I quan no hem de dir que "NO"? (Pares)

Sabem que els infants i joves necessiten límits per créixer. Però, hi ha vegades que ens trobem amb infants als qui no hem de dir que no. Sovint són infants molt normatius que no només saben el què s’ha de fer en cada moment sinó que també intenten fer-ho, i generalment ho aconsegueixen.

Però els pares que saben que els infants necessiten la seva ració de “NOs” queden preocupats per la situació que els toca viure. El seu fill o la seva filla no rebrà la ració de “NOs” que necessita... com creixerà? Serà una persona capriciosa que només fa el que vol? Serà una persona tirana que exigeix dels altres el que ella creu que han de fer? Només rep elogis perquè la seva actitud sempre és correcte i de vegades més que correcte perquè és capaç de pensar amb els altres, amb els més necessitats o desvalguts. Li pujaran aquests elogis al cap? Però la majoria de gent que es troba en el seu camí: amics, mestres, amics dels pares elogien la seva responsabilitat i el seu encert en les decisions.

La majoria de les famílies que es troben en aquesta circumstància continuen amb la seva preocupació i sovint consulten què fer. És cert que no reben els “NOs” de l’exterior però moltes vegades ells fan el control que no arriben a fer els pares (no perquè no vulguin, sinó perquè no els dona l’oportunitat). Alguns són tan políticament correctes que fan ells mateixos la reflexió sobre la seva actuació, sobre si és correcte, si és el que s’espera d’ells. I desconeixem perquè però des de molt petits passen a l’acció, una acció sempre correcte i mesurada. Una acció que generalment recull elogis.

Com ho fem perquè tinguin la seva dosi de “NOs”, si realment no els necessiten. Potser valdrà la pena parlar amb ells per explicar-los que mentre hi ha altres nens i nenes que necessiten que els seues pares els diguin que no, vosaltres no ho heu de fer perquè ell o ella ja ho està fent. Podeu aprofitar per analitzar amb l’infant algunes ocasions on segur que ho ha pensat abans (de manera conscient o inconscient). Aquí estem confirmant que ja té la seva dosi encara que no vinguin dels pares o dels mestres, però els tenen i n’han de ser conscients perquè no facin la lectura de que sembla que els pares recolzen tot el que fa, sigui el que sigui... Recolzen el que fa bé, perquè ha pensat en les conseqüències o perquè ha estat prudent, o perquè ha estat empàtic/a, o perquè s’ha esforçat o ha mantingut l’esforç...

Generalment aquesta reflexió i fer-los conscients de quan fan bé les coses és perquè han evitat el camí més fàcil i fer-los conscients dels “NOs” que s’ha donat ells mateixos és una molt bona intervenció. En paral·lel hem d’estar molt atents de que no canviïn aquesta manera d’actuar i si la canvien ens tocarà ser la veu de la seva consciencia com amb molts dels infants i joves amb i sense altes capacitats.

El fet de que no els haguem donat la seva ració de “NOs” no els ha de fer prepotents, tirans ni capriciosos si són conscients que d’una altra manera ja han tingut la seva dosi (generalment des de la seva responsabilitat).  Han de saber que els estimarem sempre, també quan s’equivoquin perquè solen ser infants amb una alta exigència amb ells mateixos, però d’això en parlarem amb un altre post.

La intensitat en les altes capacitats (Pares i Docents)

Els clàssics ja deien que en el centre estava la virtut. La meva àvia afegia que totes les masses piquen...

Quan pensem, per exemple, en l’ordre és molt fàcil veure els desavantatges d’un excés d’ordre o de la falta d’aquest.

Amb la intensitat passa el mateix i els nostres infants i joves solen ser molt intensos per definició. Diem que només tenen MAJÚSCULES, que no tenen minúscules. Tot va cap als extrems. L’alegria es viu com entusiasme, sovint desbocat; però qualsevol contrarietat pot ser viscuda com una tragèdia. 

Sovint ho viuen tot en primera persona, inclús quan no va amb ells. Viuen en una muntanya russa i això és molt difícil per a ells i pel seu entorn més immediat.  

Per treballar la intensitat sovint fem el símil amb la velocitat. Quins transports ens permeten parar en sec? Només quan anem caminant lents podem parar en sec. Si caminem de pressa o correm, el parar ja ens pot portar a una caiguda. Si anem en patinet o en bicicleta ja comencem a necessitar una distància per parar en sec. Aquesta distància va creixent a mida que augmentem la velocitat (anem en cotxe, en moto, en avió). Si portem més velocitat necessitem més metres per parar però també necessitem fer més coses ( primer amb deixar de pedalar i frenar és suficient però en un avió és una llarga cadena d’activitats imprescindibles per aconseguir la parada total de l’aparell).

L’objectiu quan reballem la intensitat és reduir-la lo suficient perquè sigui possible l’autocontrol. No la podrem eliminar perquè ve de sèrie, però sí que la podrem modular (amb molt d’esforç i constància). Per aconseguir aquest autocontrol anirem marcant objectius clars, possibles, adequats. Anirem poc a poc amb pas ferm. Acompanyant. Aquest objectius seran autoavaluables perquè és molt important que la millora no sigui viscuda com una cosa externa sinó que ell o ella són els protagonistes del canvi. En aquest acompanyament haurem de treballar també la gestió de l’error o del fracàs sovint viscuda d’una manera extrema pels nostres infants i joves. 

No és tant el que són avui, sinó el que poden arribar a ser.