Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altes capacidades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altes capacidades. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de març del 2021

Preparem les vacances (Pares)

 

Aquest trimestre, com tots, s’acaba fent molt llarg. Els darrers dies abans de vacances hi ha aquella sensació de que les notes ja estan posades, i el que fem “no compta”... per això es respira un ambient de relax puntejat amb aquell profe que posa un examen dijous i amb l’olor de les mones dels menuts, el temps d’ordenar i preparar les carpetes, i en alguns casos de fer neteja perquè pugui arribar el tercer trimestre després de vacances  i omplir-ho tot de nou.

Els nostres infants i joves d’altes capacitats necessiten vacances. Us proposem una manera de preparar-les.

Podem aprofitar aquest dijous i divendres a casa per preparar les vacances. Són una colla de dies que poden passar d’una revolada sense que ens en adonem, o els podem omplir amb els sentits més plaents de la paraula vacances.

El primer que necessitem és avui dijous que tots els membres de la família facin la llista de les coses que voldrien fer aquests dies, i la deixarem reposar fins demà. Divendres, en rellegir-la, podrem afegir o treure el que creiem convenient. El tercer pas és ordenar-ho per prioritats. I amb aquests llistats a punt ja podem fer la reunió familiar. Els pares fan el marc i escolten els fills per anar preparant el calendari. Tenir-ho organitzat ens permet que hi entri el que volem fer tots, tenir un temps i un espai. Intentar que hi hagi temps per fer activitats junts i separats, activitats fixes i altres obertes... El nostre calendari no està escrit en pedra, però tampoc hi cap tot... 

Planificar és un bon exercici. També ho és avaluar com ha anat, com ens hem sentit, si creiem que ho podem millorar per la propera vegada.

Si fem aquesta “feina” pre-vacances, ens assegurem que quan Dilluns de Pasqua mengem la Mona i mirem enrere les nostres vacances potser s’hauran assemblat a les que volíem o n’haurem après per a les properes.

Per si algú no te idees o les heu acabat, fa molts anys que vaig llegir un llibre que he rellegit aquest mes de març. Són coses que un infant hauria d’haver fet abans dels set anys (i si és després no crec que hi hagi gaire problema). Algunes activitats m’agradaria haver-les fet. Vosaltres... encara esteu a temps!   

- Voler guanyar i saber perdre.

- Saber cuinar dues receptes.

- Haver perdonat a un adult.

- Haver participat en una excursió nocturna.

- Haver collit mores d’un arbust.

- Saber-se un poema de memòria.

- Haver fet una col·lecció o tenir ganes de fer-la.

- Saber guardar un secret.

- Recordar una promesa complerta.

- Haver compartir amb un adult un problema sense resoldre

- Haver sentit la tensió i l’expectativa que provoca un full en blanc.

- Haver entrat en un riu.

- Haver sembrat i recollit.

- Saber connectar i desconnectar aparells.

- Haver examinat el nervi d’un fulla i les línies de la pròpia ma.

- Tenir tres colors preferits.

-       Haver pujat a un arbre.

- Saber diferenciar les fruites pel seu aroma.

- Conèixer insults i paraulotes en dos idiomes.

- Saber que no tots els desitjos es compleixen.

- Haver pintat un autoretrat.

- Conèixer dues constel·lacions.

- Poder fer alguna cosa prou bé perquè l’ha practicat.

- Hauria de saber pelar la fruita.

- Hauria de saber la diferència entre observar, mirar i contemplar.

- Hauria d’haver gaudit del silenci i de la música.

- Hauria d’haver escrit i rebut un missatge xifrat.




dilluns, 9 de novembre del 2020

Decàleg per educar amb filosofia (Primera part) (Pares)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni navarro que escriu a quatre mans, que fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats.

1.- Eduquem per l’exemple. Sempre, encara que no serveixi perquè facin el mateix que nosaltres o ho facin al seu estil. Els fills ens miren, ens veuen viure, veuen la nostra coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem. Saben que no som perfectes, que ens equivoquem, però que després de cada caiguda ens tornem a aixecar. Saben què ens tomba i de vegades ho faran servir... i sobretot saben que els estimem pel que son no pel que fan. Però que ens fa feliços que facin coses bones i que siguin feliços. Els infants i joves d’altes capacitats tenen un radar especial que fan que ens analitzin de tal manera que de vegades és difícil ocultar informació.

2.- Ens necessiten per arribar a que no ens necessitin. Aquest punt m’ha agradat molt perquè és potser el més difícil de viure: ser imprescindibles per arribar a ser prescindibles. Les meves filles ja estan entre el 20 i els 30 anys i això em dona cert recorregut dins la maternitat. Els meus 34 anys de professió veient i orientant famílies em porten a afirmar que és el més difícil. Hi ha pares que fomenten el cordó umbilical permanent però no pot ser perquè la vida fa el seu curs i els infants creixen. Els hem de preparar per quan no hi siguem, no ens hi vulguin o no puguem ser-hi. De fet, que decideixin bé quan nosaltres estem al davant no té cap gràcia, el que realment importa és que triin bé quan nosaltres no siguem al davant. Que sàpiguen dir “sí”, quan cal, i “no” quan és no.

3.- Tots estimem als nostres fills però no tots ho sabem fer. Hi ha qui els porta entre cotons i no deixa que la realitat se li acosti. Aquest pare, o aquesta mare no deixa que pateixi i no el prepara per la vida. Qui els dona tot perquè no pateixin o perquè callin (hi ha nens molt intensos que tenen la mida presa als seus pares) o no els dona res perquè espabilin (alguns infants amb la seva hipersensibilitat ho llegeixen com falta d’amor) no els està preparant per una vida en la que hi ha de tot. Necessiten el nostre acompanyament amorós en cada moment. Els grecs ja deien que en l’equilibri hi ha la virtut.

4.- El major enemic de l’educació és la pressa. Realment és una relació que s’ha de cuinar a foc lent. Cal seguir l’evolució natural de cada infant sense forçar, acompanyant. Ja hem parlat en diverses ocasions que des de fora sembla que els pares de fills d’altes capacitats sembla que els incitin a saber, a conèixer, a fer. Nosaltres sabem que no és veritat. De fet, si volem estimular una pedra, seguirà sent una pedra. Si ho hem amb una esponja s’omplirà de líquid. Però en el nostre cas la pròpia esponja va buscant tot el líquid que troba. I no només l’acumula sinó que el processa i el fa servir quan cal. Cada infant té la seva velocitat que cal respectar. Quan llegim aquesta frases alguns pensen només en els infants de baixa velocitat però també cal pensar en els de gran velocitat i curiositat.

5.- Conductes no adequades. Aquest punt l’he hagut de refer de nou perquè proposa ignorar per extingir conductes no adequades. En el cas dels infants d’altes capacitats que combinen intensitat, rigidesa i hipersensibilitat fan molt difícil que els pares puguin ignorar aquestes conductes, sovint histriòniques. Però com a eina per reconduir aquest comportament és més efectiva la comunicació i l’establiment d’objectius de reducció. El seu cervell ho entén tot però el seu cos no ho pot fer. Cal que el seu cervell i el seu cos es vagin posant d’acord. A pilota passada es capaç de veure els errors i com ho hauria hagut de fer... però no els veu a priori (objectiu final). En moments de tranquil·litat, sense retrets, és bo que en parlem. N’hi ha que ho rebutgen al començament perquè esperen el càstig o el retret. Quan veuen que és només parlar-ne... alguns accedeixen. La reflexió, el posar la pilota a la seva teulada, el preguntar-li com el podem ajudar o com es pot ajudar ell mateix és sempre positiu. En fred i a posteriori, es capaç de veure què cal fer i com fer-ho; en calent és impossible.

Fins aquí la primera part del decàleg... aviat tindreu la segona part...

 


 

dilluns, 27 de gener del 2020

Dia de la Pau (Docents)


Les festes que celebrem a l’escola tenen un gran valor educatiu des del coneixement de la cultura fins a la identificació amb un grup concret (“són els meus”). Però hi ha moments que, per la seva hipersensibilitat, intensitat i rigidesa, poden viure d’una manera que no podem intuir des de fora si no coneixem com poden arribar a ser.

Hi ha una gran diversitat entre ells i no tots reaccionen de la mateixa manera. 

Anem a veure alguns moments que alguns poden viure amb certes dificultats:

-   Pel dia de la Pau han preparat unes danses i els de Quart ballen fent una rotllana i ell ha d’agafar la mà a una nena  que li suen les mans i això és massa per a ell. No pot suportar el tacte de la mà suada però no sap com dir-li a la senyu. Només diu que no vol participar en el ball i que no vindrà a la celebració del Dia de la Pau.

- El seu grup durant la celebració està molt a prop dels altaveus i la música se sent molt forta i es va sentint cada vegada més incòmode mentre la resta de la classe pica de mans animada.

- Aquest any hem preparat menjars de diferents llocs. A la nostra classe ens ha tocat preparar uns burritos especials. Uns han preparat la massa, uns altres han tallat el tomàquets, els pebrots i la ceba; uns altres han tallat pernil dolç. La classe s’ha omplert d’olors. N’hi ha un que ha començat a incomodar-se. Primer estava en el grup de la massa però amb la impossibilitat de posar-hi les mans el van enviar a tallar pernil. Però tampoc va funcionar gaire bé... al cap d’una estona va demanar per anar al lavabo i ho va allargar fins el final de l’activitat.

- A la tarda celebrem una festa oberta i venen les famílies, el que vol dir que hi ha molta gent a la pista de l’escola. Grups de pares i mestres xerrant, alguns ballant, i nens corrents i jugant per tot arreu... La música forta, molta gent... no troba el seu lloc i es troba incòmode.

Per a ells no és un caprici, no poden ni saben resoldre el que els passa, és una necessitat. 

Què podem fer els docents i els pares? Necessitem parlar amb ells i saber com es senten i què proposen per solucionar-ho. Sovint hi ha pensat, altres mai s’ho han proposat perquè només viuen el problema però no es senten part de la solució.

Jo us proposaria, adults docents , feu-vos la pregunta: aquesta activitat pertany al “toca negociable” o al “toca no negociable”? Si pertany al “toca negociable” potser podem oferir-li alguna activitat paral·lela com fer les fotos per la web de l’escola (després de rebre un mínim de formació per fer-ho. En el fons és una ampliació de currículum encoberta), fer entrevistes per la revista de l’escola o per una revista local, ajudar a l’organització de l’acte o amb l’equip de música (novament pot rebre una mini-formació en l’aspecte proposat)... En canvi, si creieu que forma part del “toca no negociable” caldrà pactar amb ell com farem l’aproximació a l’activitat marcant objectius més petits i assolibles que permetin que es vagi acostant amb l’acompanyament del docent. Caldrà justificar molt bé aquesta opció.  

El fet de que en un moment determinat tinguin unes característiques no vol dir que no les puguin canviar però de vegades és difícil perquè es barregen la intensitat, l’hipersensibilitat, la rigidesa, la por... Durant el temps escolar tenim temps de treballar perquè siguin la millor versió d’ells mateixos no únicament en l’aspecte cognitiu sinó en un aspecte global, com a persones.

Les festes són molt interessants perquè en elles treballem aspectes que sovint no apareixen la resta de l’any.