Decàleg per educar amb filosofia (Primera part) (Pares)

 

Els decàlegs em serveixen per ordenar idees. I aquest és el cas del darrer que m’ha caigut a les mans. Pertany a Carlos Goñi i Pilar Guembe, matrimoni navarro que escriu a quatre mans, que fa servir la professionalitat i el sentit comú en els seus escrits. Aquest decàleg forma part del seu llibre “Educar con filosofía”. Jo l’he adaptat als nostres infants i joves d’altes capacitats.

1.- Eduquem per l’exemple. Sempre, encara que no serveixi perquè facin el mateix que nosaltres o ho facin al seu estil. Els fills ens miren, ens veuen viure, veuen la nostra coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem. Saben que no som perfectes, que ens equivoquem, però que després de cada caiguda ens tornem a aixecar. Saben què ens tomba i de vegades ho faran servir... i sobretot saben que els estimem pel que son no pel que fan. Però que ens fa feliços que facin coses bones i que siguin feliços. Els infants i joves d’altes capacitats tenen un radar especial que fan que ens analitzin de tal manera que de vegades és difícil ocultar informació.

2.- Ens necessiten per arribar a que no ens necessitin. Aquest punt m’ha agradat molt perquè és potser el més difícil de viure: ser imprescindibles per arribar a ser prescindibles. Les meves filles ja estan entre el 20 i els 30 anys i això em dona cert recorregut dins la maternitat. Els meus 34 anys de professió veient i orientant famílies em porten a afirmar que és el més difícil. Hi ha pares que fomenten el cordó umbilical permanent però no pot ser perquè la vida fa el seu curs i els infants creixen. Els hem de preparar per quan no hi siguem, no ens hi vulguin o no puguem ser-hi. De fet, que decideixin bé quan nosaltres estem al davant no té cap gràcia, el que realment importa és que triin bé quan nosaltres no siguem al davant. Que sàpiguen dir “sí”, quan cal, i “no” quan és no.

3.- Tots estimem als nostres fills però no tots ho sabem fer. Hi ha qui els porta entre cotons i no deixa que la realitat se li acosti. Aquest pare, o aquesta mare no deixa que pateixi i no el prepara per la vida. Qui els dona tot perquè no pateixin o perquè callin (hi ha nens molt intensos que tenen la mida presa als seus pares) o no els dona res perquè espabilin (alguns infants amb la seva hipersensibilitat ho llegeixen com falta d’amor) no els està preparant per una vida en la que hi ha de tot. Necessiten el nostre acompanyament amorós en cada moment. Els grecs ja deien que en l’equilibri hi ha la virtut.

4.- El major enemic de l’educació és la pressa. Realment és una relació que s’ha de cuinar a foc lent. Cal seguir l’evolució natural de cada infant sense forçar, acompanyant. Ja hem parlat en diverses ocasions que des de fora sembla que els pares de fills d’altes capacitats sembla que els incitin a saber, a conèixer, a fer. Nosaltres sabem que no és veritat. De fet, si volem estimular una pedra, seguirà sent una pedra. Si ho hem amb una esponja s’omplirà de líquid. Però en el nostre cas la pròpia esponja va buscant tot el líquid que troba. I no només l’acumula sinó que el processa i el fa servir quan cal. Cada infant té la seva velocitat que cal respectar. Quan llegim aquesta frases alguns pensen només en els infants de baixa velocitat però també cal pensar en els de gran velocitat i curiositat.

5.- Conductes no adequades. Aquest punt l’he hagut de refer de nou perquè proposa ignorar per extingir conductes no adequades. En el cas dels infants d’altes capacitats que combinen intensitat, rigidesa i hipersensibilitat fan molt difícil que els pares puguin ignorar aquestes conductes, sovint histriòniques. Però com a eina per reconduir aquest comportament és més efectiva la comunicació i l’establiment d’objectius de reducció. El seu cervell ho entén tot però el seu cos no ho pot fer. Cal que el seu cervell i el seu cos es vagin posant d’acord. A pilota passada es capaç de veure els errors i com ho hauria hagut de fer... però no els veu a priori (objectiu final). En moments de tranquil·litat, sense retrets, és bo que en parlem. N’hi ha que ho rebutgen al començament perquè esperen el càstig o el retret. Quan veuen que és només parlar-ne... alguns accedeixen. La reflexió, el posar la pilota a la seva teulada, el preguntar-li com el podem ajudar o com es pot ajudar ell mateix és sempre positiu. En fred i a posteriori, es capaç de veure què cal fer i com fer-ho; en calent és impossible.

Fins aquí la primera part del decàleg... aviat tindreu la segona part...

 

 

Benvolguts mestres.... Feliç despertar!

No he pogut evitar-ho ... He trobat una història que crec que haurien de llegir tots els mestres i professors abans de començar el curs, o amb el curs començat. Sovint parlem de la importància del paper del mestre. Són tan importants ... Deixen petjada en els seus alumnes. Els alumnes passen moltes hores observant-nos, ens coneixen, ens enregistren. El que diem i fem, encara que de vegades no ho sembli, passa a formar part una mica d'ells.

Al nostre blog parlem de nens i joves amb altes capacitats però avui no sé si el protagonista d'aquesta història tenia moltes o poques capacitats però segur que va ser capaç de creure en ell, posar en marxa els seus talents i ser feliç. A mi m'ha fet pensar en els nostres alumnes dels que de vegades sentim allò de "no ho veig", "no ho mostra", "però amb aquesta lletra", "però si no és capaç d'anotar els deures a l'agenda...  com ha de tenir altes capacitats! "...

Aquesta història està adaptada del text "Three letters from Teddy" d'Elizabeth Silance Ballard. Al blog lamariposayelelefante.blogspot.com.es l'he trobat avui ... i no he pogut evitar-ho.

  

Allà va! A tots els "profes" ... Feliç despertar!

Aquell matí la senyoreta Thompson va ser conscient que havia mentit als seus alumnes. Els havia dit que ella els estimava a tots per igual però, tot seguit s'havia fixat en Teddy, assegut a l'última fila, i s'havia adonat de la falsedat de les seves paraules.

La senyoreta Thompson havia estat observant a Teddy el curs anterior i s'havia adonat que no es relacionava bé amb els seus companys i que tant la seva roba com ell semblaven necessitar un bon bany. A més el nen acostumava a comportar-se de manera força desagradable amb els seus professors. Va arribar un moment en què la senyoreta Thompson gaudia realment corregint els deures de Teddy i omplint el seu quadern de grans creus vermelles i baixes puntuacions. Sens dubte era el que mereixia per la seva deixadesa i falta d'esforç.

En aquell col·legi era obligatori que cada mestre s'encarregués de revisar els expedients dels alumnes a l'inici de curs, però la senyoreta Thompson va anar relegant el de Teddy fins deixar-ho per al final. No obstant això en arribar-seu torn, la professora es va trobar amb una sorpresa. La professora de primer curs havia anotat en l'expedient del noi: "Teddy és un noi brillant, de riure fàcil. Fa els seus treballs pulcrament i té bones maneres. És una delícia tenir-lo a classe." Després del desconcert inicial, la senyoreta Thompson va continuar llegint les observacions dels altres mestres. La professora de segon havia anotat, "Teddy és un alumne excel·lent i molt apreciat pels seus companys, però té problemes en seguir el ritme perquè la seva mare està afectada d'una malaltia terminal i la seva vida a casa no ha de ser molt fàcil." Per la seva part el mestre de tercer havia afegit: "La mort de la seva mare ha estat un cop dur per a ell. Fa el que pot però el seu pare no sembla tenir molt interès, si no es prenen aviat cartes en l'assumpte, l'ambient de casa acabarà afectant-li irremeiablement. ". La seva professora de quart curs havia anotat: "Teddy es mostra tancat en si mateix i no té interès per l'escola. No té massa amics i, de vegades, s’adorm a classe. "

Avergonyida de si mateixa, la senyoreta Thompson va tancar l'expedient del noi. Dies després, per Nadal, encara es va sentir pitjor quan tots els nens li van regalar alguns detalls embolicats en brillants papers de colors. Teddy va portar un paquet toscament embolicat en una bossa de la botiga de queviures. En el seu interior hi havia una polsera a la qual faltaven algunes pedres de plàstic i una ampolla de perfum mig buida. La senyoreta Thompson havia obert els regals en presència de la classe, i tots van riure mentre ensenyava els de Teddy. No obstant això les rialles es van acabar quan la senyoreta Thompson va decidir posar-se aquella polsera lloant el preciosa que li semblava, alhora que es posava unes gotes de perfum al canell. Teddy va ser l'últim a sortir aquell dia i abans de marxar es va acostar a la senyoreta Thompson i li va dir: "Senyoreta, avui fa la mateixa olor que la meva mare."

Aquell dia la senyoreta Thompson va quedar sola a la classe, plorant, per més d'una hora. Aquell dia va decidir que deixaria d'ensenyar nomès lectura escriptura o càlcul. A partir d'ara es dedicaria a educar nens. Va començar a prestar especial atenció a Teddy i, a mesura que anava treballant amb ell, la ment del nen semblava tornar a la vida. Quant més afecte li oferia ella, més de pressa aprenia ell. Al final del curs, Teddy estava ja entre els més destacats de la classe. Aquests dies, la senyoreta Thompson va recordar la seva "mentida" de principi de curs. No era cert que els "estimés a tots per igual". Teddy s'havia convertit en un dels seus alumnes preferits.

Un any després la mestra va trobar una nota que Teddy li havia deixat per sota de la seva porta. En ella Teddy li deia que havia estat la millor mestra que havia tingut mai.

Van passar sis anys sense notícies de Teddy. La senyoreta Thompson va canviar de col·legi i de ciutat, i un dia va rebre una carta de Teddy. Li escrivia per explicar-li que havia finalitzat l'ensenyament superior i per a dir-li que, continuava sent la millor mestra que havia tingut en la seva vida.

Uns anys més tard va rebre de nou una carta. El nen li explicava com, malgrat les dificultats havia continuat estudiant i que aviat es graduaria a la universitat amb excel·lents qualificacions. En aquella carta tampoc s'havia oblidat de recordar-li que era la millor mestra. Quatre anys després, en una nova carta, Teddy relatava a la senyoreta Thompson com havia decidit seguir estudiant una mica més després de llicenciar. Aquest cop la carta la signava el doctor Theodore F. Stoddard, per a la millor mestra del món.

Aquella mateixa primavera, la senyoreta Thompson va rebre una carta més. En ella Teddy li informava de la mort del seu pare uns anys enrere i del seu casament amb la dona dels seus somnis. En ella li explicava que res li faria més feliç que ella ocupés el lloc de la seva mare en la cerimònia.

Per suposat la senyoreta Thompson va acceptar i va acudir a la cerimònia amb el braçalet de pedres falses que Teddy li regalarà a l'escola i, perfumada amb el mateix perfum de la seva mare. Després abraçar-se, Teddy li va xiuxiuejar a cau d'orella: "Gràcies, senyoreta Thompson, per haver cregut en mi. Gràcies per haver-me fet sentir important, per haver-me demostrat que podia canviar".

Visiblement emocionada, la senyoreta Thompson li va dir: "T'equivoques, Teddy, va ser a l'inrevés. Vas ser tu el que em va ensenyar que jo podia canviar. Fins que et vaig conèixer, jo no sabia el que era ensenyar."