Identificació de les altes capacitats (Pares i Docents)

 

En el món de les altes capacitats sovint trobem gent que fa coses molt estranyes... Després d’una consulta d’una família d’aquesta setmana, he cregut important entrar en el difós món de la identificació. No hi ha un protocol únic i consensuat de quines proves s’han de passar i cada gabinet fa una mica la seva. Trobem molta variabilitat en preus i proves, i les famílies desorientades no saben què fer. Hi ha gabinets de professionals especialitzats i d’altres que s’han apuntat a resoldre la necessitat de les famílies però sense un fonament científic i no voldria pensar que amb idees més econòmiques que de servei. Però comencem pel començament....

Per a què necessitem la identificació d’altes capacitats?

- Per tenir una valoració objectiva.

- Per estar identificat com a alumnes NESE (Necessitats Específiques de    Suport Educatiu) i rebre atenció específica a l’escola, a l’institut o a la Universitat. 

- Per poder sol·licitar la beca del Ministerio d’Educación.

Per tant si teniu intuïció de que l’infant o jove que teniu a càrrec, sigui fill o alumne, és important que faci les proves d’identificació. No parlem de diagnòstic perquè no és un trastorn ni una malaltia. Es fa identificació de característiques per part d’un professional especialitzat. Els qui passen les proves poden ser psicòlegs, pedagogs o psicopedagogs però han d’estar familiaritzats amb les altes capacitats perquè no es tracta només en saber passar les proves (que ja és molt), sinó en saber-les passar i llegir en clau d’altes capacitats.

Hi ha moltíssimes proves al mercat, podríem passar molts tests però no tots ens serveixen. Parlarem de 4 proves essencials i de proves  complementaries. Aquestes darreres s’haurien de passar només quan el professional ho trobi estrictament necessari perquè intueixi dificultats que conviuen amb l’alta capacitat. En aquests casos parlem de doble excepcionalitat.

Tot i que hem dit que no hi ha un protocol oficial, sí que hi ha el que es pot extreure del que en diuen els qui han estudiat a fons les altes capacitats i l’expertesa de qui coneix la identificació i té sentit comú. 

Generalment comencen amb una entrevista als pares. Aquesta ens sol donar molta informació de la història, del dia a dia dels infants, i també dels pares. (no oblidem que hi ha un component genètic) 

Les primeres proves que es passen solen ser d’intel·ligència, generalment: el WISC-V (Escala de inteligencia de Wechsler para evaluar la aptitud intelectual de niños y adolescentes) i el BADyG (Batería de Aptitudes Diferenciales Y Generales). Hi ha altres possibilitats de proves però aquestes són les més freqüents. Per Infantil es fa servir el WPPSI-IV (escala de inteligencia de Wechsler para Preescolar y Primaria). Amb aquestes dues proves es confirmen resultats des de dues vessants, la primera més general (WISC-V o WPPSI-IV) i la segona més acadèmica (BADyG). Hi ha professionals que en aquests punt, si les dades no mostren puntuacions compatibles amb les altes capacitats, avisen a la família per si volen deixar aquí la identificació o si volen continuar amb les proves que els donaran certa informació malgrat no confirmar les altes capacitats.

Després es passa una prova de creativitat. Una de les més freqüents és el CREA que mesura la intel·ligència creativa, però n’hi ha d’altres.

Per acabar m’agraden els professionals que passen una prova per conèixer la part emocional de l’infant o jove i quina és la seva adaptació a la família, l’escola i a la seva pròpia situació. El SENA és un instrument dirigit a la detecció d’un ampli espectre de problemes emocionals i de conducta des del 3 fins als 18 anys. També permet detectar àrees de vulnerabilitat i avalua la presència d’alguns recursos psicològics que actuen com factors protectors.

A partir d’aquí podem passar moltes proves més, però no són essencials en caràcter general per la identificació de les altes capacitats. 

El professional pot, en el transcurs de la identificació, observar/intuir dificultats d’aprenentatge, del desenvolupament... una dislèxia, una discalculia, un TDAH, ... i pot decidir passar proves específiques per descartar o per confirmar trastorns. Aquesta decisió implicarà passar més proves i el temps de realització de proves s'incrementarà, també cal tenint en compte la correcció, i per tant augmentarà l’import que haurà d’abonar la família. En aquests àmbit els professionals que analitzen i estudien les dobles excepcionalitats són encara més escassos. Es essencial que es faci un estudi complet de l’infant o jove perquè no és la suma de les parts sinó una persona completa. 

Per acabar, es fa un informe escrit, on solem trobar les dades personals, el motiu de l’estudi, l’explicació de les proves, la seva puntuació per acabar amb la identificació o no i una proposta d'indicacions concretes d’intervenció educativa a casa i a l’escola. El lliurament de l’informe ve acompanyat per una entrevista explicativa amb la família.

Sabem que hi ha talents, com els musicals o esportius, que no s’inclouen en aquestes proves i potser podrien buscar-ne d’específiques.

Els professionals i estudiosos sobre el tema a nivell estatal i internacional ens indiquen que hem de fugir de la línia del QI 130 del WISC-V que finalment no és més que un constructe que ara ja forma part del passat. El QI és una dada més. Cada vegada ens guiem més per les característiques que presenten i que es poden anar treballant perquè puguin desenvolupar les seves característiques. 

Generalment hem de recórrer a gabinets privats per fer aquestes valoracions i això és el que hem exposat fins ara. Però hi ha famílies que han estat identificades a través de l’EAP del seu centre (generalment públic).

Els EAP són els equips d'assessorament i orientació psicopedagògic que donen suport al professorat i als centres educatius (públics i concertats) en la resposta a la diversitat de l’alumnat. En aquests casos la valoració és gratuïta, i aquests curs he vist el primer informe perquè fins ara no feien informes escrits tot i que donaven la informació a pares i mestres.

Un cop tenim la identificació tanquem la primera etapa d’incertesa i dubte. Per alguns arribar fins aquí ha estat un camí massa llarg. Encara no hi ha prou predetecció en l’àmbit sanitari on els pediatres i les infermeres pediàtriques podrien ser elements claus. Tampoc hi ha prou predetecció en l’àmbit educatiu en el que s’espera un èxit acadèmic però no es saben llegir altres característiques. Seguim sense interlocutors vàlids que informin a les famílies de què poden fer. 

I comença la segona etapa: i ara què? En el proper post parlarem d’intervenció educativa.

Sant Jordi, Festa de la Lectura (Pares i Docents)

 

A Catalunya Sant Jordi és una festa especial en la que la cultura surt al carrer, i la lectura i els llibres es converteixen en els  protagonistes. Amb la llegenda de Sant Jordi de base la festa impregna tots els racons de la geografia catalana. És un dia molt especial que en este 2023 cau en diumenge. 

Hi ha un poema que diu que la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es des fan. I, per mi, l’equivalent en festa és Sant Jordi, la festa més maca de totes les festes que es fan i des fan. Hi ha una espècie de complicitat entre la gent que fa que broti un somriure poc freqüent. Llibres i roses, el nostre dia dels enamorats. Els llibres i les roses prenen els carrers i sembla que tot es pari mentre tot continua en marxa. Autors i lectors es troben en les signatures de llibres, els venedors promouen que es fullegin els llibres, es llegeixin contraportades, els lectors prenguin el seu temps per a decidir quin llibre comprar.

La tradició de regalar un llibre per Sant Jordi és recent. Als 1920,   l’escriptor valencià Vicent Clavel Andrés va proposar fer una festa per promoure la venda de llibres a Catalunya. El 7 d’octubre del 1927 es va celebrar per primera vegada aquesta festivitat literària. Els llibreters van canviar la data d’aquesta tradició el 1930 i van decidir que el 23 d’abril seria el Dia del Llibre, en commemoració de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. El 1995, la Unesco va declarar oficialment el 23 d’abril com el Dia del Llibre.

Aquest any Sant Jordi cau en diumenge el que fa que les escoles/instituts hagin d’avançar la seva celebració a divendres.

Però parlem de la relació d’aquesta festa amb les altes capacitats:

1.- Infants i joves molt lectors.- pot ser que ja tinguin la llista de llibres que volen o que els agradi tafanejar i cercar llibres que no coneixen. Serà important concretar el pressupost abans de sortir de casa perquè poden perdre l’oremus. Per alguns tot és interessant i els costa frenar, altres potser són tan conscients que retallen les nostres previsions Podem comprar llibres i prendre nota d’altres per cercar-los a la biblioteca.

2.- Infants i joves que volem que siguin lectors i no ho son.- haurem de seduir a partir dels seus interessos i nivell lector. Si no han adquirit per qualsevol motiu un bon nivell de comprensió o fluïdesa podem cercar llibres que llegir-los els adults o a mitges (una pàgina cadascun). Són molt interessants els llibres d’històries curtes o enciclopèdics (en els que s’aporta coneixements: com els llibres de preguntes i respostes o d’informació sobre un tema concret).

 3.- Alguns no suporten les multituds o els sorolls estridents.- ho haurem de tenir en compte. Al migdia en una zona molt concorreguda no és la millor opció. Els pot angoixar i no permetre que gaudeixin del triar i remenar de la diada si van caminant entre “el ramat” sense possibilitat de veure res amb la gent massa a prop. Necessiten espai i tranquil·litat. En alguns llocs per fer més festa hi ha música a tot volum. Aquesta tampoc és una bona opció. Els podem proposar veure la festa des de la distancia i participar-hi en moments amb menys afluència de gent.

4.- Alguns participen en concursos literaris o artístics, jocs florals del seu centre educatiu o del barri o altres entitats.- És molt interessant que tinguin iniciativa per participar-hi (de vegades els de l’escola/institut està una mica més imposat). Que sigui capaç d’expressar-se i que doni una peça per acabada és molt important perquè alguns pel seu perfeccionisme els costa molt donar-ho per acabat llest per presentar. Són molt interessants els pseudònims que trien (generalment els delaten a l’escola/institut). És important decidir participar, fer-ho i acceptar el resultat. Alguns estan acostumats a guanyar o “necessiten” guanyar, altres els costa acceptar no guanyar, per altres és molt important no guanyar (saber que no sempre són el número 1). Si sempre parlem de diversitat, novament surt a la llum en el comportament de cadascun dels infants o joves.

5.- Alguns valoren que el seu autor els signi el llibre o que un autor signi el llibre per regalar a algú que estimen.- En aquest cas cal fer la feina de saber on signa, anar-hi, fer la cua, preparar què li direm, la foto que farem... i fer-ho. És una feina de planificació i actuació. Segur que entre mig cal resoldre situacions adverses... tota una experiència. I si finalment podem oferir el llibre a alguna persona estimada, és la guinda del pastís.

6.- Alguns necessiten una altra tradició.-  Potser podem partir dels seus interessos per viure la diada d’una manera diferent. Fer fotografies, pintar o dibuixar l’ambient, pensar en quina música li podríem posar, recollir dades i fer estadístiques, analitzar els punts de venda solidaris, preparar un aperitiu o unes postres... hi ha moltes maneres de viure la diada. Preparar una tarja de felicitació per un Jordi o una Jordina, o un dibuix o un desig... o una rosa...

Aquí teniu diferents propostes per viure la diada de Sant Jordi. Cal que feu la vostra. Anticipar, parlar-ne, deixar-li marge perquè prengui decisions (en el seu nivell de decisió) serà un bon aprenentatge que pot ajudar a tenir una vivència plena i conscient. Bon Sant Jordi a tothom!

Fem intervenció educativa a l'escola (docents)

 

Tots els infants identificats amb altes capacitats requereixen d’una intervenció educativa perquè són alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE). Quan els seus resultats acadèmics són bons alguns docents creuen que no necessiten res i que han de dedicar el seu temps a aquells que no els tenen. Amb aquesta actitud només ens mostren que no saben què són les altes capacitats. Poden no mostrar les seves necessitats, o mimetitzar amb la paret i rebaixar, fins i tot, els seus resultats, però això no treu que tinguin necessitats. Trobem necessitats en l’àmbit cognitiu, social i emocional. Hi ha una gran diversitat i per tant haurem de posar la lupa en cadascun dels casos, no per fer una educació de prínceps (tan impossible amb les ratios actuals com innecessària). Sabem que és imprescindible, pel seu creixement adequat, que els coneixem i que tinguem i seguim un full de ruta possible. Aquesta intervenció educativa pot anar des d'activitats puntuals d’ampliació o aprofundiment fins a proposar una intervenció extraordinària com l’acceleració o compactació de cursos (que no és per a tots els alumnes d’altes capacitats).

Està clar que el nostre sistema educatiu s’omple la boca de bones paraules i bones intencions però  promociona una educació personalitzada mínima perquè no hi dedica prou recursos i ho deixa tot sobre la responsabilitat dels directius del centre o del propi mestre/professor. És per això que és imprescindible una sensibilització generalitzada, una formació bàsica i una bona gestió de recursos.

Després d’una llarga trajectòria educativa, els darrers deu anys he treballat única i exclusivament en l’àmbit de les altes capacitats el que m’ha permès establir un protocol base per tal de poder atendre aquests infants i joves malgrat la seva diversitat partint de les seves necessitats (no només les cognitives) i els seus interessos (sense posar-los per sobre de tot) tenint en compte les possibilitats reals del centre educatiu. No tenim varetes màgiques però hi ha moltes actuacions possibles dins i fora de l’aula.

Els docents necessiten ajut perquè el que tenen davant és un circ de vint-i-cinc o trenta pistes. Si no fem feina ben pautada i amb xarxa no hi arribarem. El desgast quan anem per lliure és molt gran i les energies limitades.

Avui us porto les dues primeres paraules clau: VINCLE i OBSERVACIÓ. Ho fem amb tots els alumnes però amb ells ho hem de fer d’una manera més conscient i sistemàtica. Aquestes activitats les podem fer des d'Infantil fins a la Universitat.

Comencem amb el VINCLE. Cal cercar un moment per parlar amb ells i fer una tutoria personalitzada. Cuidar el temps i l’espai perquè es sentin a gust. Donar un temps limitat que acabi amb unes conclusions per reprendre a la sessió següent. Tenim experiència de que deu minuts setmanals són suficients quan són reals i dedicats. Ells saben que és un esforç i que no n’hi ha més. Als vuit minuts sona l’alarma i ens indica que hem de tancar la sessió. Farem escolta activa i estarem per a ells amb atenció plena en un espai tranquil asseguts de costat. N’hi ha que porten preparat de què volen parlar per optimitzar el temps. Quan veuen implicació per part del docent s’hi aboquen però alguns estan molt malmesos i són desconfiats perquè, sense voler, els han tractat molt malament o els han ignorat o ridiculitzat. Cal parlar al seu cervell que ens entén sempre. Podem començar amb un: “Que et sembla si a partir d’ara ens veiem setmanalment /quinzenalment per conèixer les teves necessitats i veure què podem fer a l’escola/institut? No tinc vareta màgica però et proposo estar al teu costat, escoltar-te i fer el que pugui. No és molt, però vols que comencem? És un primer pas!”

A partir d’aquí i, potser ja abans, entra l’altra paraula clau: OBSERVACIÓ. És important que prenguem nota del que veiem i creiem que és rellevant. Com un diari d’idees. No cal fer-ne un llibre, però sí anotar detalls que ens cridin l’atenció perquè sinó el dia a dia fa que els barregem i els oblidem i poden ser importants.

Tan de bo tots els alumnes d’altes capacitats, identificats o no, tinguessin un bon vincle amb els seus tutors i hi hagués un petit registre d’aquelles coses que ens poden cridar l’atenció.

Estic a la disposició dels docents que vulguin engegar aquests procés per tal d’acompanyar-los i donar-los recursos per atendre als seus alumnes. Resto a la vostra disposició a atencioaltescapacitats@gmail.com o al 646486159. 

  

Sant Tornem-hi! (pares i docents)

 

Avui dimarts és Sant Tornem-hi a Catalunya! Per bona part de l'estat espanyol va ser ahir però nosaltres necessitàvem un dia més per menjar-nos la Mona i celebrar aquests dia amb padrins i fillols per lo religiós o per lo civil...  

S'han acabat les vacances de Setmana Santa i enfilem un tercer trimestre súper curt, súper ràpid que s'evaporarà ràpidament (sobretot pels alumnes de 2n de Batxillerat)... Alhora aquest tercer trimestre alguns el viuran com en càmara lenta i no s'acabarà mai, i és que la percepció del temps és tan subjectiva que mereix que observem i preguntem als nostres infants i joves i no ens quedem només amb les nostres impressions...

Per alguns infants i joves el temps d'escola o institut és moooolt llarg. M'agradaria que no fos així, perquè entenc que haurien d'anar contents a l'escola/a l'institut per les relacions que hi poden mantenir, pel que hi aprenen i pel que se'ls proposa fer. Passaran molts anys fins que no estiguin en una empresa, amb uns amics, a casa seva, en un projecte... tants anys com a l'escola. Hauria des ser un temps fantàstic per testejar com són, com volen ser, com volen viure... però alguns el viuen amb por o amb dificultats.

Quan fem noves propostes hi ha docents que responen: "pel curs vinent, ja pel que queda d'aquest curs... estem al tercer trimestre!" Aquests docents no veuen que cada hora té seixanta minuts i cada setmana cinc dies i que encara hem d'escriure abril, maig i juny en la data (encara que el primer i el darrer no siguin sencers).

Us proposo que posem fil a l'agulla i comencem ara a preparar, a proposar , a entrenar perquè quan arribi setembre ja estigui tot engegat i no haguem d'esperar a posar-nos en marxa que tota la maquinària estigui ben engreixada (que el tutor/a  el conegui, que coneixem el grup de companys, que els professors hagin vist el nivell...).Si comencem ara quan arribi setembre podrem posar en marxa de manera automàtica el que ja està acordat i guanyarem un temps preciós. I el nostre alumne estarà atès i es sentirà atès des d'ara (tan de bo ja s'hi senti però sinó podem començar de seguida).

Cal posar la lupa i veure les seves necessitats. Ho haurem de combinar amb què pot oferir el centre (aquí necessitarem certa dosi de creativitat). Si us cal, podeu contactar amb mi (Sílvia Llucià, especialista en intervenció educativa en altes capacitats 646 48 6159 o a atencioaltescapacitats@gmail.com) visc a Barcelona però les pantalles ens han obert al món.

Aquests trimestre sempre és especial. Aquests curs comença amb Sant Jordi i acaba amb l'acomiadament de mestres i companys en els cursos terminals o la separació en els cursos que els barrejaran i faran nous grups a la mateixa escola, la separació quan hi ha canvi d'escola o simplement la separació de l'estiu. Un trimestre amb contingut i un extra d'emocions. Els hem d'acompanyar a tots però no podem oblidar als infants i joves amb altes capacitats, identificades o no. Deixem l'espai que requereixen però estiguem presents si ens necessiten.  

Les vacances i les altes capacitats (Pares)

S'apropen les vacances. Ens acostem a uns dies en els quals tindrem un canvi clar de rutines. En molts casos es repartiran en dos temps. El cap de setmana i els dies festius del calendari laboral i els dies en els quals els infants i joves tenen festa però els adults de casa no.

El temps de vacances pot ser un temps carregat d'expectatives, però que si no som capaços de preparar-les bé, els dies passaran volant i ens deixaran una rastre de frustració per no haver pogut fer allò que volíem.

Per tant, la primera proposta és fer un llistat de què voldríem fer. Cada element de la família farà el seu llistat. Si són molt petits, els podem acompanyar. En un segon pas, ordenarem aquestes activitats per prioritats posant davant aquelles que no ens voldríem perdre i al final aquelles que si hem de posposar no representaria cap problema.

Què hi podem posar? Activitats: cuinar, llegir, fer esport, aprendre alguna cosa diferent, fer treballs manuals, anar a visitar alguna cosa o alguna persona, activitats religioses... però també descansar, badar, passejar, jugar, gaudir de la natura o de la ciutat...

Un cop els infants, joves i pares de la casa han fet el seu llistat és el moment de posar-lo en comú. Aquí entren alguns condicionants: el temps real, les pràctiques religioses propis d'aquests temps (si la família les té incorporades al seu estil de vida, si són una tradició o un motiu de coneixement en un viatge o visita), les possibilitats econòmiques, altres obligacions (cura de familiars, feines...)...

I finalment, arriba el moment de ser creatius i ajudar a encaixar els projectes personals i els familiars. Aquí l'edat dels infants, la tradició de compartir opinions i arribar a acords, la consciència de la situació familiar (de feina, de responsabilitat sobre la família extensa, també l'àrea econòmica), la flexibilitat o rigidesa de tots plegats són coses a tenir en compte.

Si no ho heu fet mai, pot anar bé que cadascú programi el seu temps personal i fem algun plantejament comú o de família, havent escoltat tothom.

Posar les activitats en un calendari pot semblar exagerat, però és una bona manera d'aconseguir veure de manera gràfica que tothom té el seu moment personal i el seu moment de grup. Durant les vacances ens permet veure si hem pogut seguir la previsió o si hem hagut de fer canvis o fins i tot desestimar algunes activitats per raons internes o externes al nostre pla personal i familiar. La previsió de passar un dia a la natura combinat amb un dia de pluja fa que hàgim de prendre decisions: mantenim, canviem, ajornem, anul·lem o, modifiquem i fem el pícnic al menjador de casa? Prendre aquestes decisions i observar-les, també ens ajudarà a l'hora de fer la valoració de com ha anat el procés de preparar i fer vacances amb aquest nou estil.

Aquesta previsió horària ha de ser prou possible per poder-la flexibilitzar. Permetre que entrin alguns elements que la desmuntin perquè són més importants, urgents, de pes... però prou ferma perquè no la deixem evaporar per foteses (un senzill ara no em ve de gust, prefereixo descansar o dormir, em fa mandra...).

Aquesta manera d'encarar les vacances no és de fàcil gestió. Requereix molt de respecte per part de tots els membres de la família i valorar si realment la nostra imposició en un moment és realment imprescindible o podem valorar-ho i posposar-ho tot donant-li un altre encaix o directament eliminant l'activitat de moment. És un gran exercici de respecte cap a un mateix i cap als altres membres de la família, un gran exercici de comunicació i de flexibilitat per a tots.

A partir d'aquí pot sorgir la reflexió de què hi ha realment al darrere de fer les coses "com sempre" i si volem realment fer coses diferents.

Tothom vol un canvi a millor, però no tothom està disposat a fer canvis. Les nostres vacances de Setmana Santa del 2023 poden ser un punt d'inflexió. Es pot convertir en un moment d'entrenament, i seria bo que fos un entrenament conscient a pesar de la tendra edat d'alguns dels membres de la nostra família. Ens permetrà començar a ser una mica més conscients de que hi ha coses que ens passen, però el més important és, què fem nosaltres amb aquestes coses que ens passen. Com som capaços de liderar les nostres vides en els aspectes que ho podem fer. És una molt bona manera de treballar el "toca negociable" i el "toca no negociable". Això, el cervell dels nostres infants i joves d'altes capacitats ho entenen a totes les edats, però poden no estar disposats a fer-ho. Pot ser un molt bon entrenament conscient. 

Us desitjo una bona preparació de vacances, vivència de vacances i avaluació de les vacances amb l'apartat de què millorarem per les properes...

Hi voleu posar fil a l'agulla?

L’amistat i les altes capacitats (pares i docents)

Potser aquests és un dels temes més difícils de portar tan pels infants i joves neurotípics com pels d’altes capacitats. La idealització de l’amistat en el món en general (literatura, cinema...) contribueixen en que així sigui. Tot i que ens mostren diferents tipus d’amistat la més estesa és la de trobar aquell igual que ens entén sovint sense parlar, mostrant una amistat incondicional, un seguir objectius comuns, parlar el mateix llenguatge, pràcticament un altre jo o aquell que ens complementa.

Però aquesta amistat existeix només en la ficció. En la realitat costa molt trobar amics de veritat (que quan hem de posar-hi aquests adjectiu diu molt poc dels “altres amics”). Quan parlem amb adults d’aquesta mena d’amics ens refereixen que alguns han trobat una, dues o tres persones al llarg de la vida amb les que poden comptar i que la resta són companys de viatge, d’un tros del camí, coneguts i saludats amb una relació més o menys estreta (freqüent) però que no tindrien la qualitat d’amics de veritat. 

Els infants i joves d’altes capacitats com ja sabem són molt diversos i van del més popular (delegat/delegada de classe, capità/capitana de l’equip...) al qui voldria mimetitzar amb la paret perquè ningú el veiés. També amb el tema de l’amistat hi ha molta diversitat.

Les seves habilitats socials també són molt diverses i van des del que somriu i connecta molt bé fins el que té dificultat per mirar-te als ulls, li costa saludar...

Si comencem parlant de la precisió lingüística molt freqüent en aquests infants trobem el primer escull en les mestres d’Infantil que s’entesten en que “tots els nens i nenes siguin amics” i ell o ella li diuen que no. Depèn del nivell de confiança i de cognició seguirà argumentant... dient que tots els nens i nenes de la classe o de l’escola han de ser companys però que no tots poden ser amics perquè ser amics és una altra cosa. Si no argumenta i la mestra no encerta el per què podem entrar en el bucle en el que aquests infant és ben estrany, té problemes de relació o fins i tot autisme; quan en el fons, és el més entenimentat...

És difícil per aquests infants trobar un igual perquè la seva edat cronològica no sol coincidir amb la seva edat cognitiva o emocional. El seu llenguatge és diferent, els seus interessos són diferents, la seva manera de percebre el món i de situar-se en ell són diferents.

Alguns troben aquella persona que accepta les seves rareses i les sap portar. Però per a molts les seves rareses són les seves companyes que els fan ser com son i sovint els allunyen dels altres.

Hi ha altres coses que també els allunyen. Sovint tenen models de comunicació que han d’anar polint. Poden no mirar als ulls el que crea desconfiança. Diuen el que pensen i de vegades parlen  sense filtres i això els genera dificultats en la comunicació amb els altres.

De vegades la seva rigidesa i coherència els juga males passades perquè busquen amics amb gran sentit de la justícia, sincers i lleials perquè sinó es deceben amb facilitat. Ells són molt intensos, donen molt però també exigeixen molt i de vegades els costa compartir els seus amics.

Són molt apassionats en temes complexes i s’avorreixen amb temes trivials. I sovint ho mostren sense filtres.

La seva hipersensibilitat fa que llegeixin entre línies la comunicació no verbal quan els altres potser no han aprés encara a fer-la servir. En aquests moments la seva gran memòria no és un aliat sinó un enemic perquè els pot ajudar a recordar quan estan a Sisè que un dia quan estaven a Infantil 4 anys li van dir o fer una cosa injusta o que no li va agradar.

Alguns refereixen que els agradaria tenir amics com els altres. Els costa veure que en les relacions dels altres no tot són flors i violes, però ell des de fora els veu junts, que s’esperen, que es busquen...

Altres ja han assumit que són diferents i que després d’un temps de soledat, quan siguin grans trobaran persones com ells i tindran amics o ja estaran bé en la seva soledat.

Altres aconsegueixen perquè són políticament correctes ser acceptats però no solen mostrar-se com són sinó com pensen que els altres esperen que siguin.

Altres estan molt bé en el grup encara que hagin de retallar-se una mica o els que tenen més sort es mostren com són i els altres els accepten i valoren.

Molts es senten només tolerats i alguns són el blanc de burles o intimidacions que sovint només ells veuen (perquè pels adults no són prou importants o realment tenen la pell fina però ho senten així). Dels que els empipen en parlarem en un altre post.

Crec que aquests infants i joves haurien d’assolir un mínim normatiu de la convivència que els permetés estar en grup sense que els faci mal i sense perdre la seva essència. És com una cursa de fons però cal anar-ho treballant i acompanyant-los. D’aquesta manera s’aniran coneixent. 

L’objectiu és que siguin la millor versió d’ells mateixos i els humans som éssers socials... però María Zambrano va escriure que “som soledats en companyia” i això m’encaixa molt amb els nostres infants, joves i adults d’altes capacitats... i potser amb totes les capacitats...

Llegim? La lectura i les altes capacitats (1) Pares

 

Entre els alumnes d’altes capacitats en tenim de tota mena, des dels que gaudeixen amb la lectura fins els que per ves a saber quin motiu encara no han trobat el seu llibre o no han adquirit els mecanismes de lectura.

Però comencem pel començament... Què podem fer a casa per fomentar la lectura?

1.- Siguem un model. Quan la lectura està entre les nostres activitats habituals és més natural. Per això serà normal veure’ns llegir, comentar sobre el que llegim, portar llibres a la bossa o quan marxem de viatge...

2.- Hem de trobar temps per llegir. Hi ha lectura de feina, lectura de plaer i la barreja de totes dues. La necessitat i el plaer han d’estar presents en la nostra lectura d’adults. Hauria de ser, també, una de les nostres activitats de lleure. Un temps de tranquil·litat...

3.- Fem presents els llibres. Regalem llibres. Podem subscriure’ns a alguna revista del nostre interès. Anem a la biblioteca hi ha un munt de llibres que no cal comprar. A casa podem tenir un lloc pels llibres. Fins i tot un racó acollidor que convidi a la lectura.

4.- Molts dels infants i joves d’altes capacitats no els agrada que els diguin el que han de fer... per tant no caiguem en el parany. Llegir nosaltres, deixar llibres que els poden interessar al seu abast. No imposeu la lectura, afavoriu-la. Interesseu-vos pel que llegeixen sense apretar...

5.- Des de petits podem fomentar la lectura amb petits gests que estan lluny dels llibres: fent-los adonar de les paraules que trobem pel carrer, fent que ajudi a fer la llista per anar a comprar o per preparar la maleta per un viatge...

6.- També podem proposar activitats al voltant dels llibres per aquells infants i joves ja interessats en la lectura: presentacions de llibres, clubs de lectura, signatura de llibres, gimcanes o visites guiades a partir de llibres, propostes de booktubers...

Sabem que el gust per la lectura en infants i joves no apareix quan nosaltres, els adults, volem. Ni tampoc com nosaltres volem. És una curs de fons. Un baix continu que ens hauria d’acompanyar tota la vida.

Alguns infants i joves s’apassionen amb el còmics i alguns pares no els acaben de veure com literatura seriosa.  Voldrien que llegissin novel·les i ells/elles s’aferren al Tintín o al Manga (Bola de Drac, Inuiasha, el Detectiu Conan...)

Altres no acaben d’enganxar amb els relats narratius. O són molt lents amb vocabulari “de petits” o tenen continguts que encara no els corresponen. La proposta per a ells són els llibres de preguntes o curiositats amb textos breus però de certa complexitat i vocabulari específic. Una altra proposta possible poden ser els clàssics, adaptats si són petits. Les novel·les juvenils, els títols de sempre de l’Odissea o les faules d’Esop fins els Tres Mosqueters passant per escrits de ciència ficció o filosofia...

Jo, els solc proposar que alternem. Ell/a tria un llibre i jo un altre. Del meu n’ha de llegir mínim 30 pàgines. Si no l’ha atrapat el pot deixar i torna a triar ell/a. Comencem per llibres que estan en la seva zona de confort. El primer objectiu és que llegeixi. Més endavant el vaig portant per llibres que no coneix, que no hauria triat però que poden agradar-li (poesia, teatre, altres temes). Hi ha vegades que acaba triant algun d’aquells que en un moment no el van enganxar però que potser ara que ha canviat l’escenari es converteix en un llibre amb possibilitats.  

La lectura és una activitat que es pot afavorir però no obligar perquè aconseguirem que llegeixin; sobretot si són políticament correctes i ens volen complaure, però el plaer de la lectura només arriba quan sintonitzes amb el llibre i això no pot ser imposat... surt. Tothom que cerca va trobant el seu llibre o el seu estil de llibre amb els que es troba més còmode al llarg dels diferents temps de la vida. Hem de proposar aquesta fam de llibres... l’entorn i l’exemple són passos necessaris però no suficients. Ells tenen la paraula.

Hi ha tota una colla de llibres obligatoris a l’escola. Però de la lectura obligatòria en parlarem en un altre post...