Dijous 13 de juny Els “iguals” no són iguals

 

Tots els infants són iguals en dignitat però en la resta són tots diferents. Quan mirem la foto de qualsevol grup-classe del país ja veiem diferències entre ells (uns són més alts o més baixos, més prims o més grassonets, n’hi ha els que porten olleres, lentilles o que hi veuen bé, trobem el mateix color de pell o pells ben variades totes de color carn, veiem els cabells de mil formes i colors...). Són diferencies externes. Tots han nascut el mateix any però en això també tenim diferències perquè alguns van néixer al gener i altres al desembre; uns van néixer a terme, però altres van ser prematurs i van arribar amb moltes dificultats. La salut de tots ells, també els diferencia força perquè no serà la mateixa protecció lògica per part dels pares quan hi ha hagut grans dificultats amb ells o a la família... Tenim pares molt joves, joves, grans i molt grans. Tenim pares autoritaris, permissius, democràtics o negligents. Malgrat ara la majoria d’infants són fills únics seguim tenint germans grans, del mig, petits, o fills de famílies nombroses.   

Quiets ja veiem mil diferències, però quan comencen a parlar o a bellugar-se les diferències es multipliquen. Cadascú té la seva manera de ser i de fer. N’hi ha de ràpids i de lents, de metòdics i d’anàrquics, silenciosos i sorollosos, actius i passius... tots són diferents entre ells.

Tots els infants són diferents. Els infants i joves d’altes capacitats són molt diferents als infants de la seva edat, nascuts en el seu mateix any, per les seves característiques més habituals.

Generalment totes les seves característiques estan banyades d’“intensitat”. Escriuen la seva vida sempre en majúscules, desconeixen les minúscules. Tot és XXL, encara que ells o elles siguin encara XS. “Intens o intensa” és l’adjectiu que amb més freqüència fan servir els pares pels seus fills.   

Quan són petits la segona característica més evident sol ser la curiositat. Semblen preguntes amb potes... el que els diferència d’altres infants és que quan pregunten sempre escolten la resposta, demanen explicacions i sobretot realitat. Moltes explicacions generen noves preguntes. Però en aquest món no sempre està ben vist fer preguntes. A classe, sembla que desvia el tema que el mestre vol explicar; sembla que distreu i distorsiona. Alguns quan s’adonen que les seves pregunten molesten deixen de fer-les, primer en veu alta i al final deixen de fer-les. És horrorós quan perden la curiositat, perquè és una característica essencial. Recuperar-la és molt difícil (no impossible) però requerirà molt d’esforç.

Tenen un radar que llegeix el llenguatge no verbal. No miren, escanegen. Intueixen i connecten amb la gent o no. Després podem tenir el problema de la manca de filtre alhora de comunicar-se o no. Sembla una bogeria, però la diversitat és tal que no podem donar només unes característiques perquè cadascú té unes característiques i barreja especial, personal i intransferible.  

Una altra característica habitual és una gran imaginació i memòria. Molts gaudeixen inventant jocs i els seus iguals de I3, I4, I5 no els segueixen. Són jocs molt rics amb moltes explicacions i detalls, i els companys i companyes no tenen tanta paciència ni poden recordar els detalls i són esbroncats pel creador del joc quan no juguen bé. Això fa que alguns acabin jugant sols, no volen jugar als jocs simples dels companys i els companys no els segueixen en els seus jocs. Quan són més grans els companys reconeixen la seva gran imaginació però encara no els segueixen...  

De vegades són molt intensos i persistents, alguns fins i tot obsessius. Tot gira al voltant del seu tema siguin els dinosaures, l’espai, els egipcis, el Titannic o les campanes extractores. N’hi ha que són monotemàtics i altres van canviant de tema quan l’han espremut del tot. Els companys es cansen de sentir-los parlar d’aquest tema...

Molts són molt reflexius i no paren de pensar. Temes com la justícia, la mort, el valor de la vida, dels diners, el valor de l’amistat, la implicació amb la vida... des de molt petits tenen preocupacions diferents a la resta dels infants de la seva edat. Si les comuniquen són molt diferents. No sempre ho comuniquen però les tenen. Per tant la diferencia sol ser gran.

Rigidesa. Sí, uns són un pel rígids i altres molt rígids. Els sol costar tolerar la frustració i el seu perfeccionisme i autoexigència no els ajuda gens en aquest punt. La combinació d’aquestes característiques barrejades amb la intensitat, els fa molt diferents de la resta d’infants i joves.

I encara no hem parlat del seu domini del llenguatge verbal. Alguns comencen a parlar molt aviat, altres sembla que comencen tard però ho faran de manera molt completa. El seu llenguatge és molt ric i molt acurat. L’estructura de les frases és complexa. Semblen vells en el cos d’infants pel que diuen, per com ho diuen i pel fons que ho sustenta.

Tot això els fa molt diferents. Ells es senten diferents. Al començament pensen que tothom és com ells però amb el temps van constatant que no són tan iguals. Són iguals per fora però per dins són ben diferents. No sempre són transparents, a mida que van creixent alguns mimetitzen amb la paret, amb el grup i es van diluint sobretot pels ulls que no els saben/volen mirar. S’amaguen de tal manera que si no volen, no els trobarem. Però viure una doble vida és molt perillós i gens saludable.

Quan parlem de diversitat hem de comptar també amb la diversitat a l’alta, en aprenentatges, en vida viscuda amb una gran intensitat, sovint reactiva. Quan expliquem als infants la diversitat entre els infants, ells també hi són. Són diferents. Són.  

Frases dels informes de 2n trimestre

És curiós el que trobem en informes d’alumnes d’altes capacitats...

“Es distreu amb la lectura col·lectiva”.

... i tant!  Li costa tant anar poc a poc, arrencar i frenar.. Sovint la seva velocitat lectora i comprensió lectora està a la franja alta de la classe i moltes vegades pertany a nivells superiors. Si és així, potser no hauria de fer lectura col·lectiva de manera habitual. Realment la necessita? Què li aporta?  Potser seria bo que formés part del que no és obligatori, del que és negociable. Potser podria aprofitar per llegir al seu ritme a l’aula durant aquesta estona.

“Només participa en el que l’interessa”.

Sovint són extrems i ens fan saber el que els agrada i el que no. A Atenció a les Altes Capacitats creiem que cal un treball específic amb ells a través del vincle que ens permeti marcar clar el que “toca negociable” i el que “toca no negociable”. Cal ajudar-lo a que faci amb il·lusió el que “toca no negociable” i agafi aire amb el “toca negociable”.

“Ha d’esforçar-se per fer millor lletra”.

Hi ha molta variabilitat en la seva lletra. Hi ha alguns casos que pensen tan de pressa que la mà no els dona la mateixa velocitat. Uns altres en els que el tema és de manca de pràctica i agilitat. Uns altres el tema és la pura deixadesa perquè entenen que el més important és el contingut i la forma no la veuen com important... A més podem observar que segons la matèria , la feina o la seva extensió... sigui quin sigui el cas parlem d’una obvietat en la majoria del infants i joves amb altes capacitats.

“Sol equivocar-se en càlculs per manques d’atenció”.

Normalment són precisos en els càlculs però quan se’ls presenta una tirallonga d’operacions l’equivocació apareix. A més es pot presentar amb més quantitat quan hi ha alumnes que volen anar ben de pressa o quan ens trobem amb alumnes que no tenen la tradició de repassar.  En aquest cas seria bo reduir el nombre de càlculs si el que volem és saber si ho saben fer.    

El que veiem com a comentaris són elements definitoris de molts alumnes d’altes capacitats. Potser seria convenient acotar quines són les característiques que presenten els nostres alumnes d’altes capacitats i què podem fer amb aquests alumnes per optimitzar els seus recursos. Per nosaltres seria molt convenient  que des de l’escola es definís el que “toca i és no negociable” i el que “toca i és negociable”. D’aquesta manera potser ens trobaríem amb informes que ens parlin del que fem a l’escola en un grau més, més acurat en aquesta part de la diversitat a l’alta.  

Una escola amb "carrils ràpids"

De tant en tant llegeixo coses que em donen esperança perquè de vegades hi ha moments que sembla que piquem “ferro fred”. Tothom té bones paraules perquè tots som políticament correctes però... quan es tracta de fer, de prioritzar, de formar, de posar recursos, temps, ganes... no tothom està disposat i hi ha una colla de nens i nenes que ENS NECESSITEN AVUI!!!! 

Novament el professor Touron amb el seu estil característic aporta l’exemple per explicar la realitat: 

“¿Os imagináis lo que ocurriría con nuestros alumnos más capaces y el desarrollo de su talento? Simplemente crecerían a su propio ritmo y capacidad sin trabas artificiales. Pero lo curioso es que esto beneficiaría al desarrollo del talento de cada escolar, por modesto que fuera. Se haría realidad lo que ya escribí hace unos años: 

"Tenemos que ser capaces de construir, dentro de la escuela, "carriles para vehículos rápidos", del mismo modo que tenemos carriles para alumnos más lentos (adaptaciones curriculares, profesores de apoyo, etc.). 

Los profesores tienen que recibir la formación adecuada para que sean capaces de adaptar estos cuatro parámetros: profundidad, complejidad, amplitud y velocidad, en planes tan individualizados como sea posible. Realizado esto de manera óptima, convertiríamos las escuelas en verdaderos entornos de aprendizaje, de desarrollo del talento".  Me reitero en lo dicho.” – ho trobareu a: http://www.javiertouron.es/2014/05/la-personalizacion-del-aprendizaje.html#sthash.lB5B7bPw.dpuf 

Tots sabem de la gran diversitat que trobem a les escoles i molts mestres la treballen com poden des de l’aula però... i als del carril ràpid? S’intenta atendre als infants del carril lent i als del carril “normal” però... i als infants i joves del carril ràpid? Els hem detectat? D’alguns, fins i tot, en tenim diagnòstic... S’ha plantejat algun tipus d’adaptació curricular? Com s’ha plantejat l’adaptació curricular? Quins objectius tenim? Tenim activitats previstes? Tenim reptes per a ells en el context escolar?. Com s’avalua? Com es reflecteix en les notes o informes escolars? 

És cert que els alumnes d’altes capacitats no els podem fer un món a part. Seria contraproduent. Cap cotxe està sempre al carril ràpid. Certament han d’aprendre una sèrie de coses, de vegades de base, i han de “passar per l’aro” de la llibreta, la presentació, les fitxes, d’escoltar, esperar, pintar... però què més els oferim? Quan agafen oxigen per fer tot “el que toca”? 

Veiem, també, la importància de formació inicial i permanent. Acaba parlant de l’escola com a entorn d’aprenentatge. Això mereixerà un post a específic i una reflexió a part. 

Però no es tracta de fer volar coloms, hem de concretar i baixar al dia a dia dels nostres mestres i infants. Fixeu-vos en les quatre característiques que dona el professor Tourón per l’adaptació: profunditat, complexitat, amplitud i velocitat. Són pistes pels objectius i per les activitats que es poden proposar a aquests alumnes d’altes capacitats que necessiten una atenció específica.