Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperar. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 d’abril del 2026

Dijous 30 d’abril Temps d’espera a l’aula

 

Si es pogués fer un estudi del verb que més escolten els alumnes d’altes capacitats de totes les edats m’hi jugo un pèsol (i estic segura de que no el perdria) que és el verb esperar en qualsevol de les seves formes.

És l’acció a la que dediquen més temps al llarg de la seva escolarització i en molts casos els docents no en són gens conscients: ni del fet, ni dels seus efectes.

Avui us explicaré dues anècdotes recents i una de fa uns anys, de com viuen tres nois aquesta realitat.

El primer és un noi de Quart de Primària que torna a sortir de l’escola cada dia amb la mà i el braç esquerra pintat amb bolígraf. Són lletres, dibuixos, de vegades amb ombres i tot que fa quan s’avorreix. Ell considera que la classe està parada o en velocitat molt lenta durant moltes estones. Abans s’aixecava i passejava per la classe, anava a buscar coses que no necessitava a la jaqueta, anava a demanar objectes innecessaris a companys o senzillament s’aixecava a llençar un paper o a fer punta al llapis. Ara ja ha après que això no està ben vist a l’aula i ha aprés a estar quiet però... no en sap. Ja no s’aixeca, però quan aquests temps són llargs no pot evitar agafar el boli i pintar-se la mà i el braç. A l’hivern no es veu tant i només ho saben la mare i ell, però amb l’arribada de la primavera i la màniga curta és ben evident. Tot i així, ara té un mestre substitut des de fa tres setmanes i no li ha fet cap comentari.

Continuo amb un altre noi, aquesta vegada de Primer d’ESO. A classe d’anglès, generalment molt fàcil i lenta per a ell, avui li ha caigut una incidència. Quan ha acabat l’exercici que havia proposat la professora els companys encara no havien acabat i ell ha considerat aprofitar el temps per fer els exercicis que havien posat de deures a la classe anterior. La seva explicació és que les normes no les posa algú que està eternament esperant... Ell entén que si hagués tingut un comportament disruptiu: cantar, cridar, fer soroll, aixecar-se... la professora li cridés l’atenció però estava fent feina en silenci i el que ella havia proposat estava fet i ben fet... ho accepta però no ho pot entendre!

El tercer cas és d’un nen de Tercer de Primària que cada vegada que la mestra diu que aquest exercici, generalment un problema de matemàtiques, “el farem entre tots” automàticament aixeca la mà i demana permís per anar al lavabo. I quan surt passeja per l’escola: va a la classe dels d’infantil, passeja pel pati, va al lavabo i finalment torna a l’aula. I segueixen allà mateix perquè ell sap que és el moment que la mestra dedica a preguntar als que no ho saben fer sols, als que més els costa. Està molt bé però mentrestant ell ha d’estar escoltant i esperant? Ha d’estar quiet i mirant?

“Espera,

-          que estic explicant (per tercera, sisena o enèsima vegada),

-          que ho entenguin tots,

-          que corregim l’exercici entre tots,

-          que fem més exercicis (idèntics o molt iguals),

-          que repetim pas a pas,

-          que repassem després de les vacances,

-          que fem feina per parelles,

-          que fem un treball cooperatiu...”

I tot això està molt bé, perquè és necessari perquè la classe avanci però és imprescindible que esperin o pot haver-hi un pla B. Alguns davant de tota aquesta espera desconnecten o es tornen disruptius, altres són políticament correctes i es mantenen a classe carregats de paciència perquè és la seva obligació, uns altres comencen políticament correctes però es van descafeïnant amb el temps. El temps d’espera se’ls menja i perden la il·lusió de tornar a una bona velocitat d’aprenentatge. Canvio l’adjectiu, una velocitat d’aprenentatge adequada a les seves capacitats.

Novament un detall que requereix una reflexió seriosa i una acció ferma a l’aula. De la mateixa manera que hi ha alumnes que requereixen varies explicacions per entendre un concepte n’hi ha que ja el saben abans de que el comencem a l’aula. Aquests alumnes mereixen poder concretar i aplicar mentre la resta va adquirint aquests nous coneixements o processos. Proposar feines d’ampliació o aprofundiment és un recurs molt interessant per aquests alumnes. Tenir un dossier que puguin treure quan notin aquesta sensació d’espera és molt interessant perquè són ells els qui han de tenir la possibilitat quan ho necessitin. Aquest petit dossier pot ser de temes transversals o del que estem veient a l’aula. Només han de demanar permís visual al docent per treure el dossier i continuar treballant i escoltant la classe com qui escolta la ràdio. És un procés que poden fer tots els alumnes d’alt rendiment, no únicament els d’altes capacitats. No són els únics que esperen però ho pateixen i de vegades acaben buscant sortides que no els afavoreixen que poden derivar entre la disrupció i l’abandonament passiu.