Com porten la pandèmia? (Pares i Docents)

Quan parlem d’infants i joves d’altes capacitats ens trobem ràpidament amb els extrems. La seva intensitat, la seva racionalitat i la seva hipersensibilitat formen un còctel que en canviar les proporcions podem anar des de la responsabilitat més extrema fins a encaixar que no podem fer-hi res perquè les variables són excessives i no ens podem escapar de la infecció.

I és que quan alguns s’enroquen són ben difícils. Si algú ens convenç que no pot fer res perquè hi ha gent que no ho fa bé i no els podem convèncer de que ho facin bé... troba mil exemples que reforcen la seva teoria. Té tota la raó però no podem deixar-nos vèncer. Com a mínim hem de fer tot el que nosaltres puguem encara que sigui una lluita desigual com la de David i Goliat, però ens servirà l’exemple. Però també ens poden dir que passarà el que hagi de passar i no podrem fer res per posar-hi remei...

Altres, la gran majoria, ho estan vivint amb una gran responsabilitat i els ha estat més fàcil estar confinats a casa que començar a relacionar-se amb altres que no saben amb qui han estat. Porten a ratlla totes les mesures de seguretat i no poden amb els companys que no se les prenen seriosament. N’hi ha que es passen el temps recordant a alguns companys que hem de mantenir una distància de seguretat i s’estan acostant massa, o que la mascareta ha de cobrir el nas i la boca. I alguns companys ja han vist què han de fer per treure’ls de polleguera i ells que no poden fer res per evitar-ho i entren al drap. 

Moltes vegades aquesta responsabilitat (que alguns veuen com excessiva, però no és més que responsabilitat) ve impulsada per algun cas de risc a casa: avis, pares malalts... i aquí el còctel hipersensibilitat i racionalitat arriba al seu màxim exponent. No poden fer res més que tot el possible per no ser ells qui contagiï als seus. En aquest cas la responsabilitat està combinada amb la por a que emmalalteixin els seus essers estimats.

I en la seva relació amb les altres es comporten com si fossin els responsables de que tot es faci bé al seu voltant i són catàlegs de normes. Amb més o menys traça i de vegades amb molt poca paciència perquè no són capaços de entendre que amb un tema tan seriós com aquest no siguin capaços de fer l’esforç de fer tot el que està a la seva mà.

A molts d’ells, que ja estaven interessats en les ciències de la salut i en l’àmbit de la investigació, ara fan saber al seu entorn que a ells els agradaria treballar per superar aquesta situació i les que vinguin. Sabem que ells dedicaran tota la seva professionalitat  però de moment cal acabar la Primària o la Secundària...

Però de moment l'O de set anys té una solució creativa pel pessebre d'aquest any: enlloc del dimoniet amagat hi osarem el virus i en lloc de l'àngel la vacuna i així tots protegits!

Sant Tornem-hi! però ara confinats (Pares i Docents)

Ja hem tornat a aquesta nova normalitat. I si fins ara cada escola era un món, les coses no han canviat gens. En tenim per tots els gustos: des de que envia feines a tort i a dret (normalment exercicis repetitius i poc estimulants) fins a qui  proposa feines setmanals creatives que treballen els continguts i els procediments del curs perquè s’organitzin tot donant rubriques perquè l’autoavaluació sigui possible. 

Tenim molts alumnes d’altes capacitats contents perquè s’han tret de sobre la part que no els agrada de l’escola: la lentitud, el anar a toc de pito canviant de feina cada hora, el haver d’esperar perquè anem tots junts, el que hi hagi sostre a la classe perquè sinó molts es perden... Molts estan contents perquè la feina és més individual que grupal i estan francament alleujats. 

D’altres troben a faltar l’escalf i el suport de la mestra o del mestre i la relació directa amb els companys. Les indicacions a seguir perquè s’han acostumat a fer quan els diuen i han perdut part de la iniciativa en pro de “l’obediència”. Per alguns haver-se d’organitzar és una cosa nova però essencial.

El subtítol d’aquest post previst en el mes de setembre era: “em sento engabiat”; perquè molts infants i joves és la situació que senten a l’escola, però aquest  temps de confinament ha canviat aquest aspecte. Tot i així hem de tenir en compte que tots els infants i joves, també en aquest temps de confinament, necessiten un temps i un espai per a ells. Moltes vegades, molts aprofitaven el temps de pati per estar sols amb la gran preocupació per part de les mestres. De vegades passejaven sols pel pati, esmorzaven sols... Altres vegades, s’amagaven en activitats individuals com llegir un llibre, i si era possible a classe o a la biblioteca. En aquests moment podien volar, podien anar al seu ritme i no al ritme marcat pels adults. Ara, confinats a casa també necessiten el seu temps i el seu espai. Serà bo parlar-ne i concretar quin els agradaria que fos el seu espai per anar-hi quan necessitin sempre que necessitin prèvia comunicació a l’adult responsable (que no pot dir: “ara no toca”, “ara què et passa”... sinó que simplement l’ha de deixar-hi anar, ja està parlat i en tot cas si és necessari en parlarem després).

Alguns són molt casolans i estan passant prou bé aquest temps sense sortir, altres necessiten carrer i exercici i són els que pitjor porten el confinament però com que solen tenir un sentit del deure molt pronunciat a molts “el que toca” els ajuda a encaixar aquesta situació que per ells no és agradable. A més podem treballar la imaginació que és una manera fàcil de sortir del confinament sense marxar de casa. Ells que són molt intensos poden gaudir de la situació. Tots són diferents. Necessitem connectar amb ells per saber què necessiten. De vegades ho podem intuir, altres vegades ho haurem de preguntar directament i ajudar-los a posar paraules al que senten i al que necessiten.

Alguns infants i joves necessiten una planificació molt marcada que intentaran seguir al peu de la lletra. Amb aquests hauríem de treballar una mica la flexibilitat per perdre la rigidesa que fa que “el que cal” sempre passi per sobre de la realitat. Podem afegir-hi variables i petits canvis encara que els costi una mica d’entrar. A l’altre extrem trobem els alumnes que són tan laxes que els horaris els encorseten i no acaben mai de posar-se en marxa perquè sempre hi ha temps. Aquests són els que han de treballar les prioritats, aprendre a planificar i seguir les indicacions, i a partir de petits objectius anar aconseguint temps per a ells. N’hi ha que saben omplir el seu temps amb el que els agrada, però remuguen i rebufen tan com poden alhora de les obligacions escolars, tot i que quan s’hi posen les acaben en poc temps.

Quanta diversitat! Cadascú sap el que té a casa, i mira de portar-ho el millor possible. Els mestres i professors, molt sovint, no saben el que tenen davant: perquè els infants i joves no es mostren o perquè els docents no saben mirar. Sovint no els coneixen i per això els estan enviant la mateixa feina que els companys sense saber que no és la feina que necessiten. Però de la feina en parlarem en el proper post.