De vegades el bosc no ens deixa veure els arbres. El dia a dia ens aclapara, i si no parem i ens prenem el temps d’observar, no veiem exactament on som. I això m’ha passat. Estava preparant el següent escrit, i de cop he vist que en català i castellà teníem un número rodó. Sempre ho he pensat però la vida, aquests darrers anys m’ha confirmat que cal que visquem amb intensitat i que celebrem els petits moments.
Avui vull
compartir amb vosaltres l’alegria d’escriure. I de fer-ho d’aquest tema que m’apassiona:
les persones amb altes capacitats. Van aparèixer a la meva vida en un moment
especial. Ho van envair tot com els gasos que fan servir tot l’espai que tenen.
Coneixement, vivència, incorporació al que ja sabia i havia treballat en el món
educatiu fan que avui, 20 de febrer em trobi en aquest punt. Gràcies a les
altes capacitats he conegut gent excepcional. Amb alguns puc dir que avui m’hi
uneix una amistat, no la de veure’ns cada dia sinó la d’alegrar-nos quan ens
tornem a sentir i que fa que sembli que va ser ahir la darrera vegada.
Connectar i reconnectar amb persones. Treballar amb aquells que els estimen o
els haurien d’estimar (pares i docents). Ells i elles són, amb totes les conseqüències,
amb les seves llums i ombres, però com que hi ha tanta intensitat tot és
majúscul. També he compartit temps i espai amb grans professionals a la
identificació i a la teràpia.
Han estat uns
anys molt intensos però ara, asseguda en una pedra i admirant el paisatge, puc
fer revisió del camí. No tot ha estat fantàstic però el còmput global sí que ho
és, encara que hi hagi hagut dies de tot. Gràcies per estar aquí, per seguir
acompanyant-me i jo a vosaltres. Ahir llegia que “l’objectiu és el camí”.
Potser sí. Mentre treballo amb persones amb altes capacitats i els seus entorns
més propers (casa i escola) vull poder veure els arbres i gaudir del camí, de
vegades costerut. Mentre faig difusió de les altes capacitats vull estendre com
taca d’oli que hi són, que han de ser coneguts i reconeguts, i sobre tot
acompanyats i tractats perquè puguin desplegar les seves capacitats i ser
feliços. És un tema de justícia però també d’egoisme social. Aquestes persones
seran les que ens ajudaran a tenir una vida millor bé perquè descobriran remeis
per malalties, bé perquè ens ajudaran a fer les coses millor o perquè ens
acompanyaran amb les seves flors o àpats a que la nostra vida sigui més plaent.
Estem en marxa i
podem triar què volem fer o potser només el com volem fer-ho. Però “cada dia és
un dia” i de nosaltres depèn com el vivim. M’agrada, de tant en tant, revisar
on sóc i cap a on vull anar, d’aquesta manera puc anar redreçant el rumb perquè
la mar i els vents també hi són. De vegades ajuden i d’altres, la mar i els
vents, ens allunyen de l’objectiu. Pel camí també hi trobem tresors, que solen
ser persones, i hem de tenir el temps per gaudir-les i perquè puguin gaudir de
nosaltres.
Ara és el moment.
No podem perdre temps. Gaudim del avui i de l’ara. I si la situació no ens ho
permet, posem-nos en marxa per anar canviant petites coses que ens apropin al
nostre objectiu. Els que ja tenim una edat vam sentir ben convençut al Capità
Enciam dir que “el petits canvis són poderosos”. Ara, ja amb cabells blancs,
sabem que és ben veritat.
