No parem. Correm. Anem, venim... Mil projectes personals i professionals. Mil papers plens de lletres, mil documents a l’ordinador. Pensem que som sòlids i que sempre serà així, però el nostre cos comença a queixar-se. Diu “descansa”, però no l’escoltem. Diu: “canvia les prioritats” i nosaltres mirem a l’infinit, i seguim sense escoltar, i encara omplim més l’agenda, i convertim el següent dinar en un ... total, per un dia, que es suma a molts altres dies. Escoltem tothom, mentre el nostre cos no sap com arribar a nosaltres. I seguim omplint l’agenda fins que ell diu prou. El mes d’abril descans forçós per acabar Dimecres Sant en parada total a l’Hospital Clínic de Barcelona. Tres setmanes sense agafar un bolígraf, un res... impossible! Activitat física 0, activitat intel·lectual 0, per imperatiu mèdic.
Ja torno a estar, poc a poc, en marxa. M’ha costat però torno a escriure. És un document de voluntats, de voler prioritzar allò que és important i no oblidar-me de mi. M’agradaria escoltar el meu cos però no en tinc costum. Està clar que sense ell no vaig enlloc i l’hauré de cuidar perquè segueixo amb mil plans però sé (abans també sabia però no exercia) que hauré de prioritzar, de fer una vida saludable perquè sense el cos no vaig enlloc.
Aquest Sant Jordi l’he vist des de la finestra de l’Hospital i m’agrada viure les festes a plaça. No he vist les roselles als camps des del tren, però sé que hi són.
Totes les històries de la planta de l’hospital em parlaven de canvi, però són històries d’altres, La meva l’he d’escriure jo. La meva va ser d’un canvi imposat a l’inici i ara d’un canvi volgut (quin remei). Canvi en forma de millora personal, d’escoltar el meu cos, d’ordenar-me... de posar aquells que estimo en primer lloc, d’agrair a aquells que formen part de la meva vida i ara no ens veiem perquè la vida dona moltes voltes. Sí, és el moment d’agafar el telèfon i prendre un cafè descafeïnat pels vells i bells temps.
Tornem progressivament a la vida. Al que en diem la vida normal. Poc a poc però amb pas ferm, sense voler fer més del que es pot. Aquest temps és de regal... el sabré aprofitar? Estic segura que sí, perquè aquest cop crec que he aprés la lliçó.
Sé que alguns estàveu preocupats perquè de cop havia desaparegut del mapa, no contestava. Ara, el pitjor ja ha passat. Mica en mica tornarà una normalitat més tranquil·la, amb menys viatges... una nova normalitat que encara estic esbossant... i ja sabeu... “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”. Com esteu, vosaltres? Escolteu el vostre cos? Prioritzeu? No espereu que hi hagi un imperatiu mèdic... per viure.
