Dilluns 19 d’octubre Un tabú molt estès a la societat moderna: La mort.

Fa molts anys la mort passava a casa, es vetllava a casa i els rituals d’acomiadament començaven a la pròpia casa. A l’actualitat la majoria de morts passen als hospitals o en accidents i els comiats es fan en tanatoris, uns espais protectors que acompanyen un dol contingut del qual sovint s’allunya els infants.

Des del moment de la concepció, la mort és la única certesa que tenim els éssers vius. És un fet individual i alhora comunitari, perquè ens afecta personalment i com a grup, com a éssers socials que som. Independentment de les creences de cadascú és evident que cal integrar el procés de pèrdua en la vida. La mort és la única certesa, però tot i així molta gent no en vol parlar, no hi vol pensar. Fan com l’estruç, amaguen el cap i pensen que no els veurà i passarà de llarg d’ells i del seu entorn mes proper... Spoiler, no és cert!

Els infants d’altes capacitats gaudeixen aprenen, pensant, descobrint, inferint... partint de l’observació, les relacions... Molts infants arriben al tema de la mort sense que hi hagi un detonant directe (sense cap mort propera). Moltes mares pateixen el moment de la pregunta directa: “Mare, tu et moriràs?” I ja sabem que amb ells no serveixen les mentides ni les respostes a mitges i molt menys defugir les respostes...   La resposta és clara: “Sí, fill, em moriré però espero que no serà aviat, espero que d’aquí a molts anys...” I la terrible pregunta: “I jo, també amb moriré?”. Potser encara no té cinc anys però l’existència és un dels seus grans temes de pensament. Molts no tenen filtre i ho notarem quan arribin a casa l’àvia i deixin anar un... “aprofita àvia que et queda poc temps!”. Sort que tenim àvies eixerides que saben sortir del pas amb un “Ei, que jo ja porto molt viscut però no tinc ganes de marxar. No pateixis, aprofitarem fins el final!”.

Com és el moment de la mort, i que passa després de morir... alguns fan mil preguntes, altres reflexionen i busquen respostes de mil maneres al cinema, al teatre, en els contes, en els documentals de natura... Cal respondre sempre els que pregunten però no cal anar més enllà. Si necessiten més ens ho diran. Han de tenir clar que ens ho poden preguntar. No tenim totes les respostes però les buscarem plegats. La part física és més objectiva, però quan entrem en la part de les creences cal presentar les nostres i explicar que al món hi ha moltes explicacions possibles. Les creences són moltes i molt variades: des de les religions que tenen una visió lineal del temps com l’islam, el judaisme o el cristianisme; fins a les que tenen un una visió cíclica del temps en el que apareixen les reencarnacions com el budisme o l’hinduisme. També hem de tenir en compte els qui pensen que la mort és el final, un punt final, molt freqüents en el nostre món donant lloc a comiats laics. Com sempre amb els infants d’altes capacitats hem de posar la lupa en ells i conèixer les seves necessitats, atendre-les i acompanyar-los.

Aquest tema, de vegades, tal com arriba...se’n va. Però a diferència d’altres aquest queda latent perquè s’anirà completant i construint a partir de les pèrdues (no només morts) al llarg de la vida. La part cognitiva sempre és més senzilla. La pena de la pèrdua, tan sols del pensament, pot fer que s’enganxin encara més a les persones que estimen, o que facin alguna regressió tornant al llit dels pares quan ja hi havia marxat, o no volent separar-s’hi per fer activitats que fins ara els agradaven... cal observar les seves reaccions i decisions, els canvis que es produeixin sense fer-ne un problema. D’inici és una situació que hem d’acompanyar. Cal mantenir sempre oberts els canals i moments de comunicació sense convertir-ho en el tema del mes. Serà un tema que els acompanyarà sempre i l’han d’aprendre a viure amb naturalitat, sense drames ni pors que impossibilitin la vida plena. La seva hipersensibilitat, la seva rigidesa o la forta necessitat de control els poden jugar en contra, però per això estem els adults que els estimem i els tècnics (en cas de que siguem necessaris) per acompanyar-los.

Aquest dissabte 17 d’octubre vaig poder participar en la Quarta Jornada Infància, malaltia i mort en l’àmbit educatiu a l’Hospital de Sant Pau organitzada per la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia. Allà uns ponents de primera línia i professionals de la Medicina, Pedagogia, Psicologia, Magisteri, Docents, van expressar amb les seves experiències que és imprescindible que aquest tema es tracti amb els infants i joves perquè estiguin preparats per la vida. Parlar de consciència de mortalitat va ser molt interessant sobretot quan es va de manera preventiva, sense drames ni pors. Consciència de mortalitat que ha de ser present no només quan els fets ens han deixat estabornits. I és cert, parlar de la mort prepara per la vida, i per una vida plena i conscient.  No era específica per altes capacitats però en vaig treure moltes idees per treballar-les amb ells i elles i les seves famílies.